El darrer diumenge d’octubre es commemora la consagració de la Seu de Lleida, la vella catedral de Santa Maria que assolia la seva construcció el 1278, després de 75 anys d’obres i alguns més de preparació. Després vindrien segles de millores i canvis fins a la dissortada condemna de 1707 que la convertí en caserna.
També és el diumenge que es va triar per un canvi d’hora que no agrada ni s’entén, i que sembla tenir pocs arguments que el justifiquin. En resulta un dia lleig on malgrat sumar una hora se’ns pren la llum i la tarda s’escurça. Si fa temps brúfol de tardor i boira o humitat, la tristor esdevé dolorosa com un mal d’ossos.
Recordar aquella consagració hauria d’alegrar-nos. Ja s’intenta. El dia de la Seu Vella se celebra en la data de l’efemèride citada i omple el Turó d’activitats, d’artesanies i creacions que s’hi relacionen, d’entitats i aficions que hi fan present el seu suport i a més una setmana d’aportacions acadèmiques i cíviques. Quan s’ha acabat la festa, la sensació per alguns de nosaltres pot ser més trista que la tarda que tomba cap a l’ocàs i els primers freds.
Agraint la bona voluntat de l’associació d’amics i altres, la incidència real de la jornada no comporta cap compromís en la millora del conjunt monumental, ni en la seva projecció, i ben poc en la presa de consciència dels ciutadans. Són majoria els lleidatans que en tenen prou amb la Seu com a teló de fons. D’altres es conformen amb algun dia gratuït. Alguns, inclosos molts càrrecs, es pensen que fer-hi festivals afavoreix el patrimoni. Hi ha els que només s’interessen pel nombre de visitants, que mai ha estat una dada qualitativa i té un valor relatiu que es pot sumar com convingui. Un entorn desgraciat, poca cura i una atenció desigual sovint incorrecta, obres encallades de fa anys, incompliments flagrants i un lleidatanisme crònic que va del “no ens estimen” al “per Lleida ja està bé” amanit amb els cofois que es pensen que ja som patrimoni mundial.
Aquella tarda, quan han plegat les parades, els jocs i els discursos, la Seu es queda més sola que mai. No pas per l’enyor de les glòries de fa segles si no per les dificultats presents i acumulades de les quals costa tant i tant sortir-ne, carregats com estem de petites misèries que no ens traiem del damunt.
