En el maremàgnum judicial en què estem submergits des de fa massa temps, he pensat que seria bo comentar un exemple de sentència assenyada que ens permeti mantenir un bri d’esperança en el nostre sistema. Enteneu-me: quan em refereixo al sistema vull dir al conjunt d’institucions a les quals podem acudir per obtenir el reconeixement dels nostres drets. I entre aquestes institucions hi ha, a banda de l’administració de justícia espanyola, els tribunals internacionals, tant els de la Unió Europea com els del Consell d’Europa, per descomptat.
Però avui us comento un cas en què el Tribunal Europeu de Drets Humans ha avalat l’actuació de les autoritats i dels tribunals espanyols. Que també n’hi ha, i potser val la pena que els destaquem de tant en tant. Em refereixo a la darrera sentència dictada pel Tribunal d’Estrasburg en una demanda contra Espanya, fa tot just quinze dies.
L’assumpte havia estat promogut per un ciutadà marroquí que residia a l’Estat espanyol des de feia catorze anys. Tenia els corresponents permisos de treball i residència i residia a Espanya amb la seva dona i els seus fills. Però l’any 2019 la policia nacional el va detenir en el marc d’unes diligències d’investigació sobre un grup organitzat que reclutava joves a Madrid i els enviava a Síria i l’Iraq per allistar-se en grups terroristes. Pel que sembla, no hi havia indicis per imputar-li la comissió de cap fet delictiu. L’únic que havia fet és engrescar a musulmans joves perquè se n’anessin als fronts de lluita i s’incorporessin a les milícies d’Estat Islàmic.
La policia va iniciar un procediment sancionador que va acabar amb una resolució de la Secretaria d’Estat de Seguretat que disposava la seva expulsió, amb una prohibició d’entrada a l’estat durant deu anys. L’afectat, assessorat per un advocat d’ofici, va impugnar la resolució davant dels tribunals espanyols ordinaris, després va recórrer davant del Tribunal Constitucional i, finalment, va acudir al Tribunal Europeu. No puc deixar de cridar-vos l’atenció sobre l’eficacíssima feina que solen fer els advocats d’ofici, malgrat l’escassa retribució que reben per la seva dedicació.
Els tribunals espanyols no van donar la raó al recurrent. Van apreciar que els indicis en què es basava la decisió del govern eren prou sòlids i van desestimar les seves reclamacions en totes les instàncies. El Tribunal Constitucional va inadmetre el recurs d’empara i l’interessat va acudir al Tribunal d’Estrasburg sostenint que s’havia violat el seu dret a la vida privada i familiar.
El TEDH sí que va admetre a tràmit la demanda i ara, en aquesta sentència que comento, l’ha desestimada. Però ha entrat en el fons de la qüestió i ha donat arguments molt assenyats. Diu que tots els estats tenen el dret de controlar l’entrada i la residència d’estrangers en els seus territoris. En segons quines circumstàncies, poden decretar la seva expulsió, sempre que sigui una mesura proporcionada. També diu que la prevenció del terrorisme, i especialment del terrorisme islamista, respon a una “necessitat social imperiosa” en una societat democràtica.
Un cop analitzats els elements de fet en què es va basar l’expulsió, el procediment i les garanties que es van oferir, conclou que no hi va haver vulneració dels drets humans.
