Divendres al matí entro en una botiga del barri Noguerola de Lleida de regals fets a mà i em fixo en dos coses que es veu que no eren per vendre. L’una, una regadora que era de decoració i que hauria anat bé a la persona que fa el sant perquè a casa seva té flors. L’altra, un Sant Pancraç situat estratègicament a la part alta de la botiga. “Està en venda el Sant Pancraç?”, li pregunto a la botiguera tot esperant que em digui que sí. Però no. Es veu que era un record personal de casa seva i que el Sant Pancraç ja estava bé on era. Què hi farem (penso) perquè a mi m’hagués agradat tenir-ne un com tenien també els meus padrins. Quan penso en Sant Pancraç no em puc estar de recordar-me del primer volum de memòries de Jordi Pujol, aquell llibre que el president va escriure amb l’enyorat Manel Cuyàs, d’El Punt, en un moment en què tot i havent plegat Pujol encara sentava càtedra tot i afirmar-se com a “enretirat”. Encara no havia transcendit la deixa de l’avi Florenci i l’expresident era un referent més enllà del partit. “Nosaltres érem els de Sant Pancraç. Els de l’eina i la feina”, explicava Pujol per definir com era aquella primera Convergència que encarava eleccions sense tenir gent formada en la dialèctica marxista ni en la praxi política que havia format els polítics de l’esquerra catalana en temps de transició. Deia Pujol que a Convergència tenien el botiguer, el metge, el mecànic o el fuster que després de fer més hores que un rellotge també dedicava temps a la cosa pública des del seu poble o el seu ajuntament. Precisament perquè Sant Pancraç era el patró (no oficial) de tota aquella gent que sabia que per tirar endavant s’ha d’aplanar el llom i que ningú regala duros a quatre pessetes. Aquell relat va funcionar molt bé durant molts anys. Pujol guanyava eleccions sense baixar de l’autocar a Catalunya mentre els socialistes arrasaven en el món municipal. Potser per això l’Àngel Ros acostumava a dir que aquest país l’han aixecat els socialistes des dels ajuntaments i els convergents des de la Generalitat i la suma de tot plegat és la sociovergència. Més enllà de la proclama la fórmula no era habitual al món municipal però sí que ho serà a Aitona. A veure com funciona tot plegat. Salut i feina.
