Ens agrada marcar les fites de la vida, moments que la societat que ens envolta i nosaltres mateixos assenyalem al calendari i que ens comprometen a afrontar un canvi: Deixar enrere una manera de fer i començar-ne una de nova, canviar d’entorn i de companys de viatge, potser de lloc on vivim… Una d’aquestes fites és la graduació, enllestir uns estudis o una etapa de formació. Ens agrada celebrar-ho. D’una banda hi ha la satisfacció de superar un repte, individualment però també formant part d’un grup, la petita comunitat que ha avançat junta en l’aprenentatge i que ha compartit vivències sovint molt intenses. Acabar els estudis, si ens servim de l’antropologia, es pot comparar a alguns rituals de pas de la infantesa o la joventut a la vida adulta. També cal comptar amb el reconeixement social, començant per les pròpies institucions acadèmiques, moltes de les quals es presenten en aquests actes com els garants del coneixement i es reivindiquen davant de tots els assistents afegint una pàtina corporativa adreçada als exalumnes més recents.
Fins aquí, un fet que es repeteix cada any per aquestes dates de maig i juny amb noves fornades de graduats. La festa de fi d’estudis de la qual molta gent té bon record, a més de les famoses orles on els joves apareixen en format decimonònic, també es una desfilada de vestits llargs (en aquest cas la roba masculina té les de perdre), un altre ritual de pas. I menjar i beure com en totes les festes.
En tenim diferents variants, incloses ridícules graduacions de canalla petita que han substituït les festes de fi de curs per convertir-se en esdeveniments de lluïment social dels grans amb gust dubtós.
En general trobo que aquests actes pateixen una gran falta d’imaginació. Copiem models de segles passats que mantenen una flaire elitista més aviat rància, o copiem festes americanes de les pel·lícules on els valors que hi destaquen solen ser a la inversa dels que es proclamen. No vull desmerèixer la celebració d’una titulació ni l’esforç de les persones que hi han arribat, però molts actes s’allarguen amb tòpics innecessaris i discursos repetits, padrins pesats i posades en escena descuidades, a vegades en marcs incomparables usats sense sentit. Caldria prescindir de protocols passats o aliens però n’haurem de trobar altres perquè no en resulti un desmanec. La graduació hauria de ser una festa i també un acte de respecte.
