En un primer moment havia titulat l’article com a Madrid en estat prebèl·lic Però m’ha sabut greu pels bons amics i per tantes persones i intel·lectuals madrilenys que continuen sent crítics amb la deriva prebèl·lica que domina la premsa de dreta (la majoria) de Madrid i les emissores de ràdio i televisió d’aquella capital.
Efectivament, bona part de l’opinió publicada a Madrid que, pel que sembla, és seguida per una part significativa de l’opinió pública espanyola, no ha paït encara que els resultats de les eleccions del 23 de juliol, no hagin atorgat una majoria suficient a la suma de la dreta i l’extrema dreta espanyoles. S’ho havien cregut tant que dos mesos i mig desprès de les eleccions encara no han sortit de l’estat de xoc que els va provocar la nit electoral.
El pitjor de tot, per a aquesta part d’espanyols, és que la balança s’ha decantat en contra seva per un conjunt de vint-i-sis diputats que van obtenir cinc partits nacionalistes, dos de catalans, dos de bascos i un de gallec. El vot d’aquests vint-i-sis diputats ha impedit que el Sr. Núñez Feijóo hagi pogut accedir a la presidència del govern i és el que pot permetre que hi continuï el Sr. Sánchez.
Els darrers anys la confrontació política a Espanya ja havia estat notablement calenta. Si molts cops des d’Espanya s’atribueix als catalans una fractura social i política irreconciliable, no us vull dir res de la divisió entre dreta i esquerra a nivell espanyol. Mai fins ara hem assistit a desqualificacions i expressions hostils entre catalans com les que aquests darrers anys hem pogut veure entre partidaris d’un i altre bloc entre espanyols. Però això no crec que sigui especialment dolent: també ho hem pogut veure entre britànics amb motiu del brexit o entre americans en torn de Donald Trump. El problema no crec que sigui la polarització sobre una determinada sortida política; el problema pot ser el dels mitjans que s’és capaç de mobilitzar per recolzar aquestes diverses opcions.
A nivell català, la divisió d’opinions en torn de l’autodeterminació no ha assolit mai el nivell de la crispació política, i molt menys encara el de la violència. Sí que hi va haver violència l’1 d’octubre de 2017 però no pas perquè alguns catalans l’exercissin contra uns altres sinó perquè les forces de seguretat espanyoles la van exercir contra els catalans que volíem exercir el dret de vot. Entre els catalans i catalanes, fossin partidaris o contraris al dret d’autodeterminació, no recordo que hi hagi hagut mai episodis violents. Hi ha hagut manifestacions en un sentit o altre i moltes declaracions i posicionaments que defensen les respectives posicions. Totes han estat essencialment pacífiques i civilitzades.
Per al dia d’avui s’ha convocat una manifestació a Barcelona en contra del dret d’autodeterminació i de les reivindicacions dels partits independentistes catalans. Benvinguda sigui la iniciativa, sempre que es mantingui dins dels límits de la correcció i del pacifisme, com estic segur que serà. Aquesta és una de les maneres de confrontar les opinions entre catalans, per molt que en aquest cas no hi estiguin cridats només els catalans sinó tots els espanyols. Però no hi fa res: són maneres civilitzades de confrontar opinions i tots tindrem ocasió de fer la lectura sobre quina part de catalans hi han participat.
Però a nivell de la premsa i els mitjans de comunicació editats a Madrid, la confrontació no sembla discórrer per aquests camins. Ja fa temps que s’ha deslegitimat explícitament el govern de coalició que ha governat els darrers anys i ara, desprès dels resultats electorals del 23 de juliol, es titlla el president del govern de colpista i d’antiespanyol pel fet de negociar una investidura amb els cinc partits que defensen la plurinacionalitat d’Espanya. El to està pujant tant que fa feredat i comença a recordar perillosament el que es va viure les vigílies del cop d’estat del general Franco.
En definitiva, sembla que un sector de l’opinió pública espanyola no sigui capaç de discutir amb serenitat un nou model d’estat basat en el reconeixement de les diverses nacionalitats que hi conviuen. I encara menys si aquesta possible opció està liderada per partits d’esquerra. Com al 1936, aquesta sí que és una fractura entre espanyols i no pas la confrontació que puguem tenir entre catalans.
