El que es va veure, sentir i viure a l’estadi del l’Espanyol dimarts al vespre és la mostra de la societat en què ens ha tocat viure. Una desgràcia en tots els sentits. Un discurs d’odi en tota regla –sembla que fins i tot podria estar orquestrat– al qual ningú no va saber posar fi. La selecció espanyola de futbol tornava a Catalunya per disputar un partit amistós. El rival era Egipte, i des del primer moment va patir una falta de respecte intolerable per part de gentalla i no pas de gent educada a qui en teoria els hi agrada l’esport. Per començar, es va xiular l’himne del país rival –segurament per part dels mateixos que treuen foc pels queixals quan es xiula l’himne espanyol–, la qual cosa ja desqualifica una afició. I després, a cantar “musulmà qui no boti”, amb la paradoxa afegida que el millor futbolista espanyol, li pesi a qui li pesi, a més de ser català i jugar al Barça, és musulmà. I, posats a cantar i a fer el troglodita, doncs pel mateix preu a insultar també el president espanyol; tot al mateix sac. Caldrà veure si la tecnologia serveix per alguna cosa, es pot donar un cop a la taula i identificar i fotre fora tots aquests energúmens dels estadis i de la societat. Tanmateix, sembla que si ningú –àrbitres, tècnics, jugadors i directius– no va saber dir prou i suspendre el partit, que era el que tocava, no es farà res i el feixisme i el racisme seguiran creixent i apoderant-se d’una societat malalta en què definitivament mana l’estupidesa.
Sessió: No iniciada
