La imatge desoladora amb desenes de morts, desapareguts i danys materials incalculables que ha viscut València aquesta setmana és un preu massa car per la lliçó que ens ha donat aquest episodi i que ja hauríem d’haver après. Ara és moment de passar el dol i de treballar per la recuperació, que serà lenta i difícil, d’una zona que ha quedat devastada materialment i segurament també anímicament. Però un cop es pugui tornar a la normalitat, més o menys, caldrà analitzar què ha passat i depurar responsabilitats si és necessari. Però al problema de la gestió de les alertes i la mala previsió cal sumar-hi problemes estructurals com la construcció d’habitatges i carreteres en zones inundables o el manteniment deficient de les lleres dels rius. I, al tanto, que la catàstrofe ha passat ara a València, però tinguem clar que a Catalunya hi ha un 9% de la població, més de 700.000 persones, que viu en zones inundables. És significatiu que dels 571 municipis catalans que estan obligats a tenir un pla municipal de protecció civil per casos d’inundacions poc més de 200 el tenen homologat i en vigor, segons les darreres dades de Protecció Civil. La resta, o bé no l’han actualitzat, o bé no n’han tingut mai. Sembla que aquests desastres sempre passen als altres i que ens queden lluny. El típic “serà molt” tan nostrat. I quan és, resulta que és molt. Massa. Potser ara ens posem les piles. O no, qui sap?
Sessió: No iniciada
Menu
