No m’agradaria ser incinerat, tot i que reconec que la cremació és una manera pragmàtica d’enllestir el difunt, sobretot de cara a espaiar el Planeta. La poca simpatia que em mereix acabar en un forn ha empitjorat després de llegir a El País el cas de dues germanes de Cadis. Les dones esperaven el cos del seu pare, mort d’un infart, i van rebre un missatge de la funerària lamentant “el doble error” que havien comès. Els serveis fúnebres van lliurar el cos del seu pare a una família de Barbate que el va incinerar, creguts que era sa mare. “Com sé que això és el meu pare!”, ha lamentat angoixada la germana petita. En espera de poder llegir el llibre de Teresa Ibars, La mort de l’altre, en el qual fa “una reflexió serena sobre el fet de la finitud”, mantindré els meus principis arcaics sobre el sepeli. Un costum que, almenys per Tots Sants, ens permet un diàleg empíric amb els nostres éssers estimats, cara a cara, davant per davant de la làpida amb el nom, i potser la foto i tot, de la mare, del pare i dels padrins. No trobo reconfortant aquest exercici endret de l’urna amb unes cendres que, com en el cas de Barbate, ves a saber de qui són.
Sessió: No iniciada
Menu
