Potser per la petjada emocional que em va deixar el viatge memorable que l’any 1986 vaig fer als Balcans amb una colleta de Barcelona (en Jordi, la Judith i el Manolo, EPD), sempre he tingut un vincle particular amb aquella regió europea, secularment turmentada per conflictes sagnants, i alhora poblada per paisatges encisadors i gent acollidora, especialment quan no s’estan esbatussant entre ells. De resultes del coup de cœur per aquelles contrades, em vaig decidir a llegir Un pont sobre el Drina, escrit pel Premi Nobel de Literatura iugoslau Ivo Andrić. El llibre descriu l’evolució de la comunitat cristianomusulmana a través dels temps de la ciutat de Visegrad (a l’actual Bòsnia-Hercegovina), amb el gran pont de pedra construït al segle XVI pel gran visir Mehmed Paša com a eix vertebrador de la narració. Des de la construcció del pont fins a l’esclat de la I Guerra Mundial, Andrić episodia l’evolució històrica (social, econòmica i política) de la vila, primer sota l’Imperi turc i desprès sota el d’Àustria-Hongria, encadenant un fascinant reguitzell d’històries i anècdotes col·lectives i individuals. Idil·lis, desamors, enveges, afers comercials, revoltes, execucions cruels, tot es va succeint en aquest crònica magistral d’Andri. Una narració que ajuda a explicar la desafecció històrica entre les comunitats musulmana, croata i sèrbia, alimentada per l’ànsia de poder, supèrbia i orgull dels governs de cada època. És bonica, però, la història de l’origen del pont: un obsessionat Mehmed Paša Sokolović manà construir aquesta obra monumental just en el punt del riu Drina on, essent un nen cristià, els otomans el van separar de la seva mare i se’l van endur a Constantinoble per fer-lo servidor del sultà otomà.
Sessió: No iniciada
