Per què s’ha decidit a escriure les memòries d’infància i joventut?
Com li ha passat a tanta gent volia explicar coses pels meus néts i aprofitant estades al Canadà, on viu la meva filla, vaig començar a escriure sobre aquesta etapa perquè em van passar coses molt bèsties, com la mort prematura del pare. Però és que la meva etapa universitària també va ser molt agitada i polititzada. D’explicar tot això, la vida en comuna i el fet de fer periodisme en ple franquisme, en va sortir aquest llibre, que van premiar.
Diuen que el territori de la infància és el de la felicitat. També per vostè?
Deia Panero que “la infancia es vivir y el resto es sobrevivir”. La infància és una època feliç, sí. Però la meva va estar també molt enterbolida per una educació religiosa opressiva i amb circumstàncies personals complicades, com la mort dels pares.
Aquest llibre passa molt per Lleida. Com recorda les nostres terres?
D’entrada la meva àvia materna era de Lleida i d’altra banda hi tenia tres tiets de la part de la família Clavera: El Simón, que tenia una farmàcia a l’Arc del Pont i una torre a l’Horta; l’oncle Paco, que va ser arquitecte de les obres de restauració de la Seu Vella i la tieta Carme, que tenia un colmado al Carrer Major, a pocs metres del Baratillo. Com que el pare era farmacèutic i no hi havia possibilitat de fer vacances molts estius me’ls passava a Lleida amb la família Clavera.
S’ho va passar bé?
A Lleida vaig aprendre a anar amb bicicleta, a la torre de l’oncle Simón. I m’hi havien passat anècdotes molt divertides. Al colmado de la tieta Carme em van donar la primera lliçó de màrqueting. Als estius em deixaven despatxar al taulell de tant en tant i a una senyora que volia formatge li vaig dir: “En tenim un de molt bo que val deu pessetes el quilo i un de més dolent que en val vuit”. Un fill seu, que era jesuïta, va fer un apart amb mi i em va dir que allò no ho feia bé. Llavors em va explicar que el que havia d’haver fet és dir-li: “En tenim un de molt bo que val vuit pessetes el quilo i un d’encara més bo que en val deu”.
També explica que va estar dos anys al noviciat dels jesuïtes a Raimat. Tenia vocació?
Sí, diria que m’ho vaig buscar. Sant Ignasi va ser qui va formalitzar les tècniques persuasives amb els exercicis espirituals. Després, en un reportatge que prepara la Mònica Terribas, he vist que això també funcionava a l’Opus, on s’explica com sentien la veu de Déu com si fos una veu física. Era una època de resar, meditar i fer classes de religió i com a màxim ens deixaven sortir a collir pomes d’unes finques que els havia cedit la família Raventós. El balanç no és gens positiu.
Vostè també va estar a Talarn fent la mili. Com va anar aquella etapa?
De fet jo venia de les milícies universitàries. Era alferes i venia de Berga però vam anar a fer unes maniobres a Talarn. Jugant a escacs em vaig trencar el menisc amb un mal gest.
I va tornar a passar un estiu a Lleida…
Sí. Em van portar a l’Hospital Militar. Recordo que feia calor i no hi havia ningú. Pràcticament ni metges. Em va venir a veure el corresponsal a Lleida del ‘Diario de Barcelona’ però no hi passava res en tot el dia en aquell hospital.
La vocació de periodista com li va arribar?
La carrera jesuítica tenia diverses etapes i quan s’acabava la del noviciat cadascú en començava una de civil. En aquells anys ja intuïa la importància que donava l’església a la comunicació i això em va generar interès. Vaig fer l’examen per entrar a l’Escola de Periodisme de l’Església i hi vaig accedir.
Josep Pernau, Antoni Franco, Llorenç Gomis, Josep Benet… Quin luxe tenir aquest professorat, no?
Jo venia de llegir llibres decimonònics i vaig descobrir aquest planter de professorat que comenta. Tots tenien un gran nivell cultural i alguns també estaven molt polititzats en aquells anys de les acaballes del franquisme. Aquella escola va ser el germen de la meva vida professional i de la capacitat crítica que he anat adquirint
També van fabricar una ‘fake news’, no?
(Somriu…) Això ho van fer els del curs següent al meu. Llorenç Gomis, que era el director de ‘El Correo catalán’ els va dir: “Demà porteu-me una notícia”. I els alumnes van decidir fabricar-la. A la nit van trucar repetidament al diari explicant que es veia un OVNI per Barcelona. El redactor de tancament va intentar contrastar-ho amb l’observatori Fabra però ja estava tancat. Amb tantes trucades va pensar que devia ser veritat i va aixecar un espai a la portada per publicar-ho. L’endemà, a Gomis, li van portar la notícia del seu propi diari.
Com es feia periodisme en ple franquisme?
Teníem molt present ‘L’estaca’ de’n Llach. Aquella cançó que diu “si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba…” I era precisament això. Pensàvem que si aconseguíem colar al diari alguna cosa havíem fet una petita estrebada a l’estaca. D’alguna manera érem com uns ‘kamikazes’ que estàvem disposats a fer forat on poguéssim. En aquells anys al ‘Diario de Barcelona’ es feia molt periodisme de barris, que estaven deixats de la ma de Déu. Jo no vaig cobrir els fets de Torre Baró que ara s’han popularitzat amb una pel·lícula però sí altres lluites veïnals al Carmel o en altres barris. Les mateixes rodes de premsa, a vegades, eren un exercici de clandestinitat. Algú et citava a un carrer i et deia que seguissis la persona del paraigües verd i que giressis a l’esquerra. Allí pujaves al tercer pis i et trobaves a la roda de premsa. D’alguna manera tot això ens feia sentir uns herois en l’exercici de la professió.
Els periodistes som gent d’estómac agraït?
Quan ens sentim afalagats perquè algú ens convida a menjar el que no s’ha de perdre mai de vista és la humilitat de l’ofici. S’ha de tenir clar que les fonts esperen alguna resposta d’aquesta invitació en la línia dels seus interessos i ens llencen a terra si cal. Cal tenir-ho molt present.
A l’enviar els alumnes a un ple els va retreure que no s’havien fixat en el color dels mitjons de l’alcalde. Hem perdut el gust pels detalls?
Li diré d’una altra manera. Quan tens un alumne que sí que s’hi fixa detectes ràpid que té el gen periodístic. A mi m’agradava fer peces diferents com un timbre de distinció amb instint observador, com el Josep Maria Espinàs.
Prefereix la televisió o els diaris?
Són dos etapes molt diferents amb moltes gratificacions cada una. Ara bé. Si algú em plantegés tornar enrere i em digués que m’he de passar tota la vida a un diari o a la televisió triaria el diari. Bàsicament perquè em permet triar millor els temes i tractar-los amb més profunditat.
