Als seus 90 anys, la meva mare s’ha animat a fer-se la prova de l’ADN per intentar descobrir nous avantpassats, i poder conèixer encara més coses sobre la nostra història familiar. I és que, després de les investigacions fetes durant el darrer mes, la cosa s’ha exedit una mica. I la meva mare sembla que alguna cosa ja s’olorava.
Al voler-li explicar sobre els darrers descobriments genealògics de la nostra família, li pregunto: “Mama, no diries mai de qui som descendents directes. T’he de dir que he pogut arribar molt enrere en el temps, eh?”. I la meva mare, que se sent molt urgellenca, malgrat néixer en un Bellcaire d’Urgell que, administrativament, pertany a la Noguera, em diu, mirant-me els ulls: “Som descendents dels Comtes d’Urgell”.
Jo, que esperava sorprendre a la meva mare, resulta que va ser ella la qui em va sorprendre a mi. Els qui vau poder llegir el meu article del mes passat a LA MAÑANA, recordareu que parlava dels Josa, una família originària de la Vall de la Vansa (l’Alt Urgell), que en generacions posteriors es van emparentar amb els Llort de Blancafort (la Conca de Barberà), i els Casanys de Ciutadilla (l’Urgell). Uns Casanys que al segle XIX van emigrar cap a Golmés (el Pla d’Urgell), poble natal de la meva àvia materna, Pepeta Casanys Visa.
Doncs resulta que el meu avi de 21 generacions enrere, Bernat Ramon de Josa (Josa del Cadí, 1258-1306), es va casar amb Elionor de Pinós i Montcada (1257-1325), per la qual cosa és la meva àvia de 21 generacions enrere. Aquesta Elionor era besnéta de Constança II d’Aragó (1205-1252), baronessa d’Aitona, Serós i Mequinensa, que va ser enterrada en el Monestir de Nostra Senyora dels Àngels d’Avinganya, i germana del rei Jaume I el Conqueridor (1208-1276). És a dir, que la meva àvia de 21 generacions enrere, era rebesnéta del rei Pere II d’Aragó. En resum: tots ells són descendents directes de Borrell II, Comte d’Urgell entre els anys 948 i 992 i, a la vegada, nét de Guifré el Pilós (840-896), també Comte d’Urgell, i també de Barcelona, Osona, Girona i del Conflent.
És a dir, que l’altre dia la meva mare va donar en el clau: som descendents dels comtes d’Urgell i, almenys tots els Casanys que van emigrar a Golmés durant el primer terç del segle XIX, i els seus fills, néts, besnéts, rebesnéts i etc, etc i etc… també ho som. I us puc assegurar que, si més d’un comencés a estirar del seu fil genealògic, i elaborés el seu propi arbre familiar, es podria trobar amb alguna sorpresa sobre els seus orígens. Perquè ja és ben veritat el que diu la Cèlia, la meva cosina setena de Golmés: “tots estem connectats”.
A algú que li he explicat aquesta troballa genealògica m’ha preguntat amb ironia, però també amb tota la raó i lògica, com és que no tinc algun castell o alguna propietat heretada d’aquests avantpassats. Les respostes del perquè avui ens hem de conformar amb ser pobrets, però mirant de ser el més alegrets possible, són múltiples. Una d’elles és que és ben conegut que, moltes aquestes famílies de la reialesa i la noblesa, acostumaven a tenir una gran quantitat de fills per mirar d’assegurar-se la seva descendència i el seu nom. I això s’anava repetint en generacions i generacions. Això fa que si, per exemple, dels 15 fills que podien acabar neixent en una família, i 8 acabaven tenint descendència, imagineu-vos la multitud de branques que es poden arribar a ramificar en un arbre genealògic.
Un clar exemple d’això que acabo d’escriure és el de la meva àvia de 21 generacions enrere, que ja ha sortit en el començament d’aquest article. L’Elionor de Pinós i Montcada, la qui es va casar amb el Bernat Ramon de Josa, era la més petita de 8 germans. I ja sabem que, al llarg de tota la història, ben poca part del pastís et podia tocar si eres la més petita de 8 germans i, a més, dona, i portadora d’un cognom que s’acaba perdent.
Però, si us he de ser sincer, del que em sento més orgullós és que aquests descendents dels comtes d’Urgell, la immensa majoria pagesos, van lluitar i treballar amb dignitat per tirar la seva vida cap a endavant, al costat dels seus fills, que també van seguir lluitant, com els seus pares. Aquells Casanys que van marxar de Ciutadilla i van a anar a parar a Golmés, perquè havien sentit a parlar que per aquella zona s’havia de construir un canal que acabaria regant aquelles terres, i que podria ser un motor per generar esperança per poder, potser, viure millor. I dic els Casanys, com podríem posar mil cognoms diferents. Tots, amb una història similar de lluita i sacrifici. De molt sacrifici.
