Un club exemplar i transparent que tenia com a objectiu arribar al futbol professional en cinc anys, nigerians que serien la repera, assemblees amb els aficionats, un museu en memòria d’en Dani, Quadri és millor que Makelele, directors de màrqueting que donarien un impuls inèdit a l’entitat, un model alemany, una ciutat esportiva que seria l’enveja de l’estat, convenis amb tots els clubs de la demarcació, una idea de club engrescadora que només ell tenia al cap i no volia compartir, preconcurs de creditors, un 80% de possibilitats de tancar un acord amb nous inversors… I així podríem estar enumerant mentides fins demà. La realitat, però, ha estat una altra.
I és per això que no em crec res. Si durant tres anys no li han dit la veritat ni al metge, no veig cap motiu que em convidi a creure’ls ara. Digueu-me somiatruites si voleu, però fins que no vegi el calendari de la Segona RFEF 2025/26 sense el Lleida no em creure res.
Luis Pereira deia tenir un pla que al seu cap era ideal perquè segurament era el mateix que tenim la gent que des de fa anys i panys patim/gaudim el Lleida i som del Lleida. Però es va equivocar. Amb el seu fins aleshores fidel col·laborador Vicente Javaloyes es van autoproclamar gestors del club amb el vistiplau de l’Ajuntament i la Real Federación Española de Fútbol i van començar a tirar milles amb una idea clara: amb mi o contra mi.
Javaloyes va començar a repartir carnets de bons i mals lleidatans i a decidir per mandat celestial i amb la veritat absoluta que creia tenir qui volia el millor pel Lleida i qui no. Mentrestant, Pereira ens explicava que els d’abans eren uns delinqüents i ell només volia parlar de futbol. Curiosament, però, incorporava a Marc Torres per començar a acumular demandes. Algunes a Javaloyes, per cert.
Ens van explicar que venien a salvar al Lleida i ara ens diuen que entre tots tres l’han acabat enterrant. Que el Lleida, el nostre Lleida, el Lleida dels que hi érem abans de la seva arribada i hi continuarem sent després d’ells, s’acaba. I ells continuaran amb la seva vida igual que nosaltres, però sense el Lleida que ens van intentar fer creure que només era d’uns quants.
Culpa nostra, per descomptat. De la premsa que no els ha rigut les gràcies, de l’ajuntament, dels empresaris lleidatans que no volen el millor per Lleida, de les federacions i de qualsevol que ha gosat qüestionar res.
Ens diuen que això s’acaba. Però no ets tu, soc jo. I jo no em crec res.
P.D.: Un altre dia ja parlarem del famós entorn i del paperot de la classe política d’aquesta ciutat i, en especial, d’ERC perquè n’hi ha per llogar-hi cadires i crec que també tenen la seva part d’(i)rresponsabilitat en tot plegat.
