Quan els fets es converteixen en llegenda, millor és no exhibir-los. La llegenda és sempre més bufona, encara que menys excitant que la realitat. Ho diu John Ford a ‘El hombre que mató a Liberty Valance’. Ara un altre cineasta, de cognom sarnós, el tal Michael Sarnoski (Milwaukee, EUA, 31 anys) ho executa virilment en ‘La muerte de Robin Hood’. Ben mirat, Sarnoski despulla Robin Hood, aquell heroi trempat i rialler de la nostra infantesa gris. A anys-llum de distància de l’Errol Flynn, topem avui amb l’envellit bandoler cruel i sorrut de la nostra maduresa en conserva. Hugh Jackman sense caputxa que amagui les canes, deambula per la pantalla arrossegant cansament i mala ànima. L’acció del film se situa al 1247. Tant és. Aquí i ara: Donald Trump trampós, Rodriguez Zapatero bambi esdevingut corb busca-joies. ‘Soy un truhán, soy un señor’ cantava Julio Iglesias. Tornem, però, a la pel·li. Dins una boscúria noctàmbula, de lluna plena opaca i al ritme melangiós d’un lirisme celta, Robin es transmuta Randolph per allò de salvar les aparences quan es acollit al priorat de la bella sor Brígid (esplèndida monja Jodie Comer i superior mestressa), tot cobejant misteris que aviat deixaran de ser-ho. ‘La muerte de Robin Hood’ ressuscita la realitat somorta. ‘Malaurat el país que necessita herois’, avisava un lúcid Bertolt Brecht.
Sessió: No iniciada
