Imagino les dificultats que tindria avui dia Monsieur Sans-Delai, el personatge creat per Mariano José de Larra fa gairebé dos segles, si hagués de resoldre tràmits administratius en una societat que, en teoria, ha avançat socialment i s’ha alliberat de la peresa social i el caos burocràtic que caracteritzaven el funcionament de la societat del segle XIX. El senyor Sense-Retard (accepteu-me aquesta traducció) viatja a Espanya on pretén, en pocs dies, resoldre uns assumptes i reclamar uns diners que li pertoquen. Cada tràmit, però, es troba de cara amb la famosa frase dels funcionaris i empleats: Torni vostè demà. Si més no, en aquesta era tecnològica que ens ha tocat viure, no hauria d’escoltar aquesta frase. Els robots programats per atendre’ns telemàticament no la pronuncien pas. En el seu lloc, sovint hem d’escoltar un resti a l’espera, un desesperant s’ha acabat el temps d’espera o comprovar com la comunicació s’interromp de sobte. Endevino que es trobaria amb algun murri virtual que li oferiria desllorigar un embús a canvi d’una petita comissió, perquè aquest personatge, tan propi de la seua època, ja ha aparegut i rep substancioses ofertes de feina.
Les barreres digitals, les respostes moltes vegades confuses o a mitges; els tràmits burocràtics que et retornen al punt de partida i les dificultats per obtenir un document que et donarà dret a reclamar un dret; les traves administratives, les esperes telefòniques i la negativa a atendre’ns presencialment si no hem demanat abans una cita prèvia que ens deixava fora de termini per presentar una documentació; la sensació de picar desesperadament contra un mur de formigó, els silencis administratius i les vegades que hem hagut de penjar el telèfon per la sospita de trobar-nos immersos en una estafa; no poder contactar amb el metge que ens va atendre perquè el sistema informàtic no ho permet; no saber si actualitzar una app o qualsevol eina pot deixar a la intempèrie les nostres dades; els obstacles impossibles que alguns autònoms es troben per sol·licitar la jubilació; l’emprenyament d’arribar a la darrera pantalla en un intent de tancar una sol·licitud i veure que precisament això que necessitem no es pot fer telemàticament; la gimcana que suposa de vegades demanar la prestació per atur i, per tancar d’alguna manera aquest llistat interminable, la impotència de no trobar la manera de reclamar un ajut públic concedit quatre anys enrere. Tot això ens fa vulnerables i ens deixa a les mans d’unes decisions que de vegades depenen del tarannà de qui les rep. Evidentment, les víctimes som els ciutadans de nivell mitjà, amb trajectòria laboral regulada i components d’una societat que encara es manté en peu. Els qui estan molt per sobre ja deuen tenir mecanismes per no haver de bregar amb aquestes bajanades. Desitjo i espero que qui està molt per sota rebi assessorament i suport.
La incomunicació és un poder que s’ha constituït ell mateix sense planificació ni eines; és una xarxa esquinçada en diversos punts per tal que hi quedis atrapat. L’ha anat teixint –o desteixint– la inoperància de certs organismes públics o privats, la inacció d’algunes mans executores o la ineficàcia del mateix sistema. I no parlo de les típiques cabòries dels usuaris de més edat que necessiten ajut per moure’s digitalment. M’estic referint a autèntics paranys que volen dificultar la comunicació. I no és cap paranoia.
L’evidència que ningú ens escolta a l’altre costat, que ningú farà un esforç per resoldre els nostres entrebancs perquè a l’altre costat moltes vegades no hi ha ningú, ni real ni virtual, està integrada en el procés de la incomunicació. Ja sabem que quan iniciem un tràmit, no ho aconseguirem mai a la primera. Ja se sap, potser ho haurem d’intentar demà.
