I si el fracàs fos part del camí?

I si el fracàs no fos el final, sinó una part necessària del camí? Des de petits aprenem a celebrar les victòries i a amagar les derrotes. Ens ensenyen que aconseguir-ho és triomfar i que equivocar-se és fracassar. Però potser hem entès malament el que significa perdre. Hi ha moments en els quals donem tot i, així i tot, les coses no surten com esperàvem. Un projecte que no funciona, una relació que acaba, una oportunitat que s’escapa o un somni que sembla allunyar-se. I fa mal, perquè sentim que hem retrocedit. No obstant això, moltes vegades és precisament aquí on comença una cosa nova. El fracàs ens obliga a detenir-nos, a preguntar-nos què volem realment i a descobrir capacitats que no sabíem que teníem. Ens ensenya a ser pacients, a aixecar-nos i a intentar-ho d’una altra manera. Però una derrota no té per què definir-nos. El que fem després de caure també forma part de la nostra història. Potser algunes de les portes que es van tancar no eren el destí que imaginàvem, sinó una invitació a buscar un altre camí. Per això, la pròxima vegada que alguna cosa no surti com esperaves, potser no has de preguntar-te “per què he fracassat?”, sinó “què puc aprendre d’això i cap a on vull anar ara?”. A vegades avançar significa aixecar-se, respirar i fer un pas més. I potser, algun dia, mires enrere i descobreixis que allò que llavors vas veure com un fracàs va ser, en realitat, una part imprescindible del camí.