La figura del padrí (padrí de bateig o padrí de mona) existeix des dels inicis dels cristianisme. Era la persona (padrí o padrina) que tenia la funció d’acompanyar els infants al llarg de la vida i donar-los suport en la fe cristiana. També se’ls confiava la cura dels fillols o filloles en cas que els pares emmalaltissin o morissin. Un doble acord entre la creença i la preocupació envers els descendents: la fe sobreviuria en la societat mentre els fillols i filloles creixien a l’empara de qui en el moment del baptisme va acceptar-ne la responsabilitat.
Ens agradi o no, el sant desig de perpetuar les creences religioses –i que cadascú hi incorpori o no els valors que li sembli– va suplir una inexistent cobertura social. Qui tenia padrins tenia assegurada la vida present i futura, si més no qui tenia la sort de néixer en un entorn privilegiat envoltat d’adults disposats a assumir aquest paper, és a dir, ser bons padrins. Devien ser, doncs, els primers tutors legals sense titulació i la primera pedra que posteriorment arribaria a erigir-se en institució social per garantir el benestar de tots els infants, batejats o no.
Tanta importància devia tenir el seu paper que avui dia el llenguatge està ple de referències a aquesta figura de la societat catòlica: tenir bons padrins (quan algú s’ha situat en un estatus potser immerescut); no li cal tenir padrins (fent referència a la persona pagada de sí mateixa); no tenir padrí ni padrina (qui no té ningú que l’ajudi davant una dificultat); qui té un bon padrí ja ha fet mig camí, expressió que no necessita afegir cap parèntesi. Ben segur que la fada padrina benefactora i amb vareta màgica va ser hereva d’aquesta figura. A les terres de Ponent, aquest mot es va estendre als pares i mares dels progenitors, és a dir als avis i àvies o iaios i iaies. Per tant, gairebé tots els infants ponentins tenen padrins de bateig o padrins avis, i algun cop la mateixa persona té l’honor d’ostentar els dos títols sense cobrar cap extra.
Avui dia, però, ja no es bateja els fills per obligació, tradició o per por a perdre l’aixopluc que representava antigament la Santa Madre Iglesia. Els costums han evolucionat, igual que la figura del padrí o padrina de bateig o de mona. Com que en la nostra societat el benestar de les criatures està garantit per altres vies, uns i altres padrins –escollits pels progenitors com una figura important i en funció del parentiu o afinitat amb la família– només han de pagar l’impost de comprar la mona de Pasqua i els regals de Reixos. Però la veritat sigui dita, una bona part dels infants menors de deu anys ja no han passat per la pila baptismal, per la qual cosa molts padrins son honorífics o itinerants, en cas que existeixin.
La paraula mona podria derivar del terme àrab munna, que fa referència a un regal. Segellar la relació entre padrins i padrines i fillols i filloles amb un pa dolç amb ous durs –costum que ja es documenta al segle XV– i de pas celebrar la fi de la Quaresma era un pacte perfecte. Tot quedava dins la tradició religiosa i era motiu per entaular-se i gaudir de l’abundància. Per explicar com les modestes mones d’antany van esdevenir els sobrecarregats i caríssims pastissos (ara ja amb l’opció sense gluten o sense lactosa) o les ostentoses figures de xocolata que fan pena de trencar necessitaria més espai.
Prefereixo aprofitar-lo per desitjar que arribi una mona a cada casa i que no hi faltin mai padrins o padrines, de bateig o eventuals. Bon dilluns de Pasqua!
