Per comprendre diàfanament el món que vivim, el Poder, sobretot polític, ens tracta com a nens i nenes de Primària. I ens dibuixa un futur que, quan no és de promeses, és amenaça. Avui com ahir, els contes ens poden ajudar a radiografiar això tan flonjo que en diem “realitat”. Avui, a diferència però d’ahir, els contes ja no ens són contats a cau d’orella. Arriben ben farcits de mil-i-una imatges, d’espatarrades veus polifòniques en “dolby”, i d’unes quantes tones d’eslògans somiatruites. En sessió contínua. En diuen telenotícies. Les vint-i-quatre hores del dia i de la nit. També en paper o en digital, anomenats editorials de capçalera, reportatges exclusius, premsats articles de premsa, vinyetes humorístiques partidistes…
Temps era temps, el PSOE i JuntsxCarles (vull dir, per Catalunya, ei!) estan condemnats a entendre’s i a amnistiar-se fins l’amnèsia, fent que aleshores la Míriam Nogueras, qual dominatrix odalisca Xahrazad de les Mil i una nits, s’inventi cada nit un relat per distreure el califa Sánchezdil, i així anant fent la viu-viu, a nit d’avui amb les rufianesques aventures d’Alí Bavà i els quaranta lladregots. Temps era temps, les donzelles amistançades amb mascles prepotents del regne són víctimes propiciatòries de violència sexual per raons de sexe i d’abusos d’un poder baronívol que les matadegolla, dia sí i altre també, qual sanguinari Barba Blava de Charles Perrault. Temps era temps, el batlle d’un llogarret puig i verd de Lleida denuncia que “les associacions de dones són sexistes” i es queda tan ample i tan xiroi, qual petit sastre valent dels germans Grimm. Temps era temps, xavals i xavales es veuen obligats a deixar en “stand by” força immobilitzats els telèfons mòbils tot entrar a escola, qual aquells tres micos saberuts: l’un amb els ulls closos, l’altre amb la boca serrada i el tercer amb les orelles barrades…
Temps era temps, la intel·ligència humana era tan natural, tan personal i tan intransferible resultat d’un lent i conreat procés d’aprenentatge, fins que una altra intel·ligència artificiosa i artificial ocupa el seu lloc (per raó d’unes biotecnologies generatives) qual eixelebrat i jovencell aprenent de bruixot de Goethe que no controla els enginys. Temps era temps, i mentrestant “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”, que avisa Monterroso, l’august rondallista. I conte contat, ja s’ha acabat.
