Quan arriben aquestes dates recordem que el temps no corre sinó vola, que l’amor està a un pas de l’odi com l’alegria ho està de la tristesa. “Otra vez llega la navidad, la gente emana felicidad, todos sonríen sin parar, ¿a quién pretenden engañar? Si todo sigue igual”, proclamen Soziedad Alkohólika en la banda sonora de ‘El dia de la bèstia’. Ara no és de justícia ni entonar la cançó de Julio Iglesias aquella que “la vida sigue igual” perquè és pitjor o com criden Reincidents, “vamos ‘patrás’ con paso firme”. Com qui no ho vol, ja estem de nou abocats de cara al plat, regant el ‘gaznate’ i fins entonant alguna nadala d’aquestes que ens fan sortir de polleguera, a fi de no fer-nos mala sang amb el període més hipòcrita de l’any. Aquestes festes cada vegada tenen menys raó de ser perquè ja no responen a una creença, sinó a la del poderós cavaller Don Diners. Tot s’ha convertit en un negoci en clara esclavitut d’aquesta societat de consum. L’estrella aquella ja no ens guia cap a la felicitat, sinó que ens adverteix de la farsa a la qual som subjectes. Feliç Falsetat! Però entre totes les jornades, en la d’aquest divendres, queda dipositada la il·lusió o esperança que el destí ens brindi l’oportunitat de saber en primera persona si els diners realment no dona la felicitat. És moment de consultar els bitllets de la sort perquè crec que mai es té tant afecte a l’obesitat com amb la Grossa. La majoria emularien als Ilegales en allò de “quiero ser millonario para olvidarme de los amigos”, deixarien la feina i alguns fins es donarien el ‘piro’ de Lleida. Personalment, convertiria les meves tres novel·les en pel·lícules, perquè somiar és gratis… Oh yeah!
Sessió: No iniciada
