Avorrida de tant d’art conceptual i performances com m’he empassat en les darreres visites als museus i sales d’exposicions, decideixo tornar als orígens. No a l’Art Prehistòric, al Romànic. A la Pintura Romànica Catalana, procaçment espoliada de les esglesioles pirinenques per les autoritats catalanistes de principis del segle XX, entestades en bastir la nostra identitat a cop d’icones. Tenint en compte la que està caient, l’he encertada. Estic d’enhorabona! Bé, servidora i totes les lleidatanes. ¡Ves per on, el Tribunal Suprem decreta el reton de les pintures murals de Sixena a la Franja! ¿Quin déu l’ha il·luminat? Probablement l’irat Déu de Taüll, emprenyat com està (amb la cara paga) que el foragitessin dels murs de l’església de Sant Climent. L’imagino deixant caure el Llibre de la Vida que sosté entre les mans per fregar-se-les, tot esbotzant un somriure burleta. Interiorment, és clar. No és qüestió de perdre la compostura. Li cal conservar la imatge o bé la visita dels curiosos se n’aniria en orris…
Un dels motius del somriure burleta del Pantocràtor de Taüll és que finalment li podrà fer pam i pipa al Pepe. Al Pepe Serra, director del MNAC, qui, allà dies, va proposar que aquest, enlloc de dir-se Museu Nacional de Catalunya, s’anomenés Museu Nacional de Barcelona. I és que, pels camacus, Catalunya acaba a la Panadella. La resta som una barriada de Barna o directament el Far West. L’altre motiu que fa somriure el Pantocràtor és que, si volgués tornar a Taüll, probablement li argumentarien en contra la mateixa queixa que esgrimeixen els tècnics quant al trasllat de les pintures de Sixena: la moguda les desllorigaria. El de Taüll encara manté, entre les pinzellades de la seva imatge, el record de les sotragades dels rucs que costa avall pels senderols pirinencs el segrestaren a Barcelona. I això que es va arracerar dins la seva màndorla, embolcallat de mantes. Sortosament, però, va arribar net i polit….
Si com sosté Jorge Antonio Azcon, president d’Aragó, les pintures murals van fer turisme a Nova York i Londres, arribant sanes i estàlvies, ¿a què ve tanta polèmica? Ves que no sigui política, pensa el de Taüll aclofat, perdó, amandorlat, en el seu, ara com ara inestable aparador del MNAC, mentre pica l’ullet a les mòmies egípcies i a les figures del Partenó. No se’n veuen l’hora que els Tribunals Suprems impertinents les retornin al països d’origen.
