La “petita il·legalitat”

El malaguanyat i punyent Francesc Sanuy, en el pròleg del llibre de Carlo Alberto Brioschi Breu història de la corrupció, explica que AENA “un monopoli tentacular sense parió enlloc del món”, a l’aeroport de Palma va fer retirar l’exclusiva de venda d’ensaïmades a una empresa local centenària per donar-la a una immobiliària madrilenya”. Sanuy cita aquest cas “anecdòtic” com a exemple que “els contractes públics no depenen del mercat, sinó de les connexions”, fet que està propiciant “una relació malsana que indefectiblement dona la raó a Petroni quan deia que els diners, i solament els diners, ho governen tot”. Carlo Alberto Brioschi relata en el seu llibre que ja en el regne de Ramsès V hi havia “greus desordres administratius” com relata el papir denominat “l’escàndol d’Elefantina”. El 324 aC esclata a Atenes “l’escàndol de l’or d’Hàrpal” coincidint amb la nova Olimpíada. Així, sense parar, amb característiques pròpies de cada poble. El sociòleg Giuseppe de Rita escriu que “els italians tenim una vocació per la petita il·legalitat”. Un denominador comú en la història de la corrupció és l’excusa del corrupte que ja va emprar Paflègon: “Robava pel bé de l’Estat!”. Ara escoltem: “He robat, sí. Però només per al partit”. Rabelais ho va descriure molt bé: “Del vici en diuen virtut; de la malícia, bondat; de la traïció, lleialtat; del lladrocini, llibertat”. “La sensació –diu Brioschi– és que la corrupció dels poderosos es considera, en el fons, una cosa pràcticament inevitable (…). Un detall d’escassa importància”.