Una nova sentència, ara del Suprem. Llegim l’argumentari dels restauradors i tècnics dels museus del món, però els jutges no ho han fet, ni pensaven fer-ho. Els era igual que fossin pintures del segle XIII, o sabates. Ho ha explicat molt bé l’Albert Velasco entre altres. Hem vist maniobres per retòrcer la trajectòria d’unes obres d’art fins a desposseir-les dels seus valors i convertir-les en objecte d’odi. Ni tan sols en mercaderia. El mal que evidencia la darrera sentència és profund i perillós.
Comptant també l’assalt de les forces armades al Museu de Lleida l’11 de desembre del 17, aquests litigis mostren una altra faceta de la penetració de les mentalitats ultradretanes en la nostra vida, fins a posar en dubte els consensos construïts al llarg de dècades sobre la cosa pública, patrimoni inclòs.
Museus i monuments, entesos com a bé públic, han evolucionat paral·lelament a la democràcia. Des dels il·lustrats fins ara s’ha tractat de fer arribar a tothom la bellesa, el coneixement i els testimonis del passat, incorporant la mirada de cada època i les identitats de cada lloc. Ben pocs dels que hi treballen es plantegen la propietat jurídica i econòmica com a valor principal. Es preocupen del manteniment, de l’estudi i de la difusió, de compartir abans que blindar, de comunicar-se, de ser eines d’educació i de futur. Però altres contradiuen amb tota la impunitat les Lleis de patrimoni, els criteris d’UNESCO, els consells tècnics. S’embruteix la tasca dels conservadors, es judicialitza, es menysté l’intercanvi d’idees i la renovació de propostes. Es crea divisió. S’amaguen les solucions de Pau. L’església més integrista, amb l’Opus i la por d’una conferència episcopal catalana, van fer la guerra sense caritat al Bisbat de Lleida, tan feble en aquell moment, com faria un abusador. Els polítics d’Aragó van optar per la bel·ligerància insultant com un recurs per construir una identitat i un prestigi electoral. Catalunya podia ser impunement agredida –i Lleida més– i s’hi van dedicar amb les tàctiques de l’extrema dreta. Totes les accions van començar amb acusacions i queixes, algunes falses o infundades, no amb propostes. Ni el Vaticà ni la Justícia van escoltar ni sospesar els informes de Lleida, i la defensa catalana ha estat fluixa i confiada, i sempre a remolc.
Alguns “progressistes” passen del patrimoni com si no anés amb ells. Però cal frenar els reaccionaris. Vetllar pel patrimoni és un repte cívic i democràtic.
