Després de tantes referències ja us considero més o menys familiaritzats amb les sigles TJUE (Tribunal de Justícia de la Unió Europea) i TEDH (Tribunal Europeu dels Drets Humans). Les seves decisions solen ser, amb excepcions notables, bastant més clares que les dels tribunals espanyols. També és cert que gaudeixen d’una perspectiva diferent, una mica au-dessus de la mêlée, en relació al dret intern de cada estat.
Aquest passat dimarts, mentre alguns commemoràvem l’adveniment d’aquella malaurada II República, el TJUE va dictar una sentència molt rellevant sobre la situació dels treballadors interins al servei de les administracions públiques a l’estat espanyol.
El cas que és a la base de la sentència és senzill d’explicar i segur que molts de vosaltres en coneixeu algun de ben a prop. Es tractava d’una treballadora d’un centre educatiu infantil, depenent en aquest cas de la Comunitat de Madrid, que havia estat contractada amb caràcter interí per un període determinat. Després de sis pròrrogues successives del contracte, el centre va decidir no renovar-lo i la va fer fora. Ella va reclamar judicialment i els tribunals van decidir que l’administració havia fet un ús abusiu del contracte d’interinatge. Tant el Jutjat social com el Tribunal Superior de Justícia van considerar-ho així i van concloure que, per causa d’aquest abús, el contracte havia de considerar-se indefinit (no temporal) i que, en cas que s’hagués d’extingir, com havia passat, la treballadora tenia dret a percebre la mateixa indemnització que si hagués estat acomiadada per causes objectives, és a dir, vint dies per any treballat.
Davant d’això, la treballadora i els seus advocats van ser valents, no hi van estar d’acord i van recórrer davant del Tribunal Suprem apel·lant a una Directiva Europea que condemna l’abús de la contractació temporal i obliga els estats a sancionar-la. Ells adduïen que la consideració com a indefinida no fixa no era suficient i que se l’havia de considerar com a fixa a tots els efectes i reconèixer-li la indemnització de trenta-tres dies a què tenen dret aquesta classe de treballadors.
Abans de resoldre el recurs, el Tribunal Suprem espanyol va plantejar al TJUE una consulta sobre la interpretació correcta de la Directiva Europea al·legada. Aquesta qüestió prèvia és la que ha estat decidida per la sentència d’aquest passat dimarts.
La decisió del TJUE és molt dura amb les administracions espanyoles, dona la raó a la treballadora recurrent (potser inclús més enllà del que ella mateixa plantejava) i declara que no n’hi ha prou amb la consideració com a treballadora indefinida no fixa per complir les exigències de la Directiva. Ni tan sols creu que sigui suficient amb la consideració com a fixa que ella pretenia i opina que s’haurà de considerar en cada cas quin hagi estat el perjudici real causat a la treballadora per l’abús de l’interinatge.
El tema és complex però molt interessant. El plantejament del TJUE es centra en l’eliminació de la contractació temporal per cobrir llocs de treball de l’administració (mutatis mutandi podríem dir el mateix dels funcionaris) encobrint-los com a interinatge i eludint els procediments establerts. Però també te cura dels drets de les persones contractades d’aquesta manera irregular, que no tenen perquè patir les conseqüències d’aquesta il·lícita actuació.
