Un Sant Jordi més, efímer i gloriós. Llista dels més venuts, rècord de roses i llibres que es marciran als gerros i prestatges. Mentre la gent mantingui la festa al carrer, una de les més boniques del món, la festa no morirà. Fins i tot la copien. Cues per signar exemplars, per fer-se fotos amb l’escriptor estimat, admirat; passeig solitari, amb família, amics, amb gos o en parella, gaudint dels carrers que la resta de dies són dels cotxes, expats i turistes. La festa s’ha convertit en màrqueting i competitivitat. Tothom escriu, tothom publica, però només uns quants elegits fan l’agost a l’abril. Pobres llibreters, quina feinada. L’esforç de tot un any en un sol dia. Quanta malaguanyada deforestació de boscos per a tant paper prescindible. Però que no decaigui la festa, que Sant Jordi no sigui mai dia festiu, és millor que segueixi sent dia laborable perquè puguem escapar-nos de la feina com nens fent campana. Els meus millors Sant Jordi van ser el del 1997 amb la meva mare, amb qui vam vagarejar per Barcelona i vam anar a un concert de Maria del Mar Bonet al Palau Sant Jordi, i el del 2019 amb Marta Pessarrodona, presentant França 1939 i fent el vermut a la històrica Alt Heidelberg. Enyoro el 23 d’abril de les Rambles.
Sessió: No iniciada
