Un tòpic diletant dels diumenges és aixecar el cul de la cadira per esdevenir tastaolletes de les arts. Avui, diumenge 18 de maig, toca anar al Museu Navarro. Ui! Vull dir, Morera. S’hi entra de franc degut al Dia Internacional dels Museus. ¿Els altres dies el Morera cobra per entrar? ¿No ens hauria de pagar si hi anem? ¿Què seria dels museus sense els visitants? Agafo la llibreta que llueix una també saberuda Mafalda a la tapa. Ja fa temps que aquesta mini-llibreta ha substituït la moleskine per prendre nota de tot el que veig. Surto disparada a emprendre les estimulants aventures que espero em proporcionin les flamants exposicions programades. En tornar, explico com m’ha anat…
Ja soc aquí. Uf! I miraculosament il·lesa! Per poder entrar al Morera he hagut de superar tots els obstacles que provoquen les eternes obres de la Rambla de Ferran. També les costerudes i estretes escales que donen accés al Morera. De vegades penso que, en dissenyar les seves parides, alguns arquitectes és deixen endur més per l’estètica que per la practicitat. Els oscil·lants i calidoscòpics fanalets de Sant Jaume del Psychoflage de la Mònica Rickic (Barcelona 1986) em venen al rescat (t’agraeixo Mònica que hagis penjat aquests fanalets al pati de l’antiga Audiència). Faig paf! en un puf dels escampats a sota dels fanalets multicolors. Em relaxo deixant-me endur per la sensació de respiració assistida, activada per algoritmes IA, que transmeten els inflats fanals….
Diu l’artista (dissenyadora electrònica i programadora creativa) que, gràcies a l’IA, els inflables són sensibles a la meva presència, fent possible que es comuniquin lúdicament amb mi. De passada, em faran oblidar els tics associats a la tecnologia: velocitat, competència i productivitat (?). Faré que m’ho crec. A capdavall, àdhuc i si més no, aquesta forma alternativa d’emprar la tecnologia per a finalitats artístiques m’ha deixat sobada. Agombolada pels fanals, dins el meu son ressonen els ripis d’antigues cantarelles: “Sant Jaume de regalíssia/ Sant Jaume de regaló/ A les dones botifarra/ I als homes cop de bastó”… Uns copets a l’espatlla i l’atenta veu del vigilant em tornen al món real. Mentre em desvetllo no me’n sé estar de pensar: ¡què gran és ser nena! M’aixeco com puc del puf i surto, deixant per una altra ocasió trepitjar els Bancals i Arrels de l’Anna Carreras.
