L’arquitectura de la nostra ciutat, malgrat algunes singularitats, no és agraïda. Expliquem que les guerres han malmès bona part dels possibles edificis i carrers de qualitat, però la misèria posterior a les destruccions pot ser pitjor i només cal pensar en el Canyeret o en la poca qualitat de molts edificis de la part vella per veure-ho. No passa només a Lleida. Moltes viles del nostre entorn han perdut els habitatges amb personalitat i ara tenen cases sense cap gràcia, de la mateixa manera que vam malvendre les calaixeres i les taules de fusta massissa per posar una tauleta de fòrmica i un moblet de melamina. Mentrestant, racons memorables i carregats de sentit s’han deixat caure perdent un paisatge que havia identificat l’ànima i l’entorn de tantes generacions.
Per això, quan es fa alguna rehabilitació adequada cal celebrar-ho i aprofito per saludar la recuperació d’alguns edificis com, per exemple a la Rambla d’Aragó (17, 19, 27… amb les cases Balasch). Mantenen una certa personalitat i ens recorden els habitatges amb certa pretensió, que volien fer del passeig de Boters una rambla de ciutat nova i oberta.
Celebrar aquests encerts no vol pas dir que hem de conservar-ho tot ni molt menys que hem de mirar al passat. Però mentre l’arquitectura que es fa no proposi res millor, tampoc cal carregar-se els immobles que atorguen presència i memòria al nostre espai vital. Ara bé, tenir cura d’aquests edificis una mica especials ens posa davant els ulls tots els de la vora. Aleshores veiem el desgavell en les altures, la diversitat ofendosa de qualitats i, especialment, la dificultat de mantenir una cara amable d’una certa tirada. Passa el mateix amb la façana noble que mira el riu, la de la Paeria, el Palace, la Banca Llorens, la casa Melcior, el Casino i altres casals interessants barrejats amb alguna cosa infumable que desdiu el conjunt, inclòs algun rètol excessiu.
Amb l’exemple dels que estan rehabilitant ens preguntem què passarà amb les grans cases de Blondel, de Ferran, del carrer Major que encara aguanten bé, els xamfrans de l’Av. Catalunya o de Prat de la Riba que assenyalen la trama… Moltes fites urbanes que malgrat ser al catàleg estan en risc, fan patir no només perquè es podrien perdre si no també perquè desconfiem de la proposta nova que ocuparia el seu lloc. Rehabilitar també és una opció.
