Durant una de les presentacions del Converses a Lleida, el Josep Varela va explicar que s’havia trobat l’exalcalde Aige. El va trobar trist i un pèl desconcertat perquè li va explicar que abans per anar d’un cap a l’altre del Carrer Major estava una hora i aquell dia tot just l’havia creuat d’una tirada. Ho deia perquè ja no coneixia ningú i en senyal d’una Lleida que havia canviat. Hi vaig pensar, en aquesta anècdota, dimarts passat després d’anar a comprar un llibre a la Caselles. I encara que jo no vaig estar una hora si que em vaig fer un tip de saludar gent. Davant la Paeria em vaig trobar la Marta Alòs i el Felip Gallart, que em va recordar que algun dia tenim pendent fer alguna cosa sobre el Capità Guillaumet, un parent meu de Camarasa del que ja he parlat algun cop i que n’havia fet de molt grosses quan manava amb mà de ferro un comandament de les tropes liberals. M’hi hagués quedat més estona parlant però tenia tard i vaig enfilar cap al diari. De tornada em vaig trobar l’exdirectora de la meva oficina de “la Caixa”, que em va explicar que ja no està de cara al públic però que treballa a la mateixa entitat. Em va donar el “pèsam” al saber que era director del diari i amb una rialla li vaig dir que com que això va ser el 2019 ja havia fet el dol. Ens vam acomiadar, també, amb un somriure i vaig accelerar el pas cap a la redacció. Abans, però, em vaig atansar a saludar la Mireia Pomar, de l’equip de premsa de la Diputació, perquè feia anys que no coincidíem. La Mireia havia estat l’ànima de la redacció quan treballava amb nosaltres perquè la seva simpatia donava un toc de color entre les tensions i la feina, sempre dura, del dia a dia periodístic. Ara sí, vaig pensar. Arribo amb cinc minuts i engego l’ordinador. Però al Carrer del Carme, entre el Monrabà i l’Auditori, encara em vaig parar a saludar algú més. La Pepita, una cartera del meu poble que ara treballa a Lleida, es disposava a deixar les cartes en un portal. Vam quedar que algun dia hem de tornar a fer un pàdel perquè hi té la mà trencada (molt més que jo) en aquest esport. I sí.
Al final vaig aconseguir arribar al diari després d’enraonar amb molta gent. Ja el podeu cuidar el Carrer Major lleidatans. Teniu una joia. No us la deixeu perdre per res del món.
