Avui dia els descobriments de nous medicaments que guareixen, o milloren malalties retardant la mort, es fa en equips internacionals. Costen molts diners. Trump ha restringit el finançament de la recerca. A llarg termini, si no rectifica o es posen recursos d’altres fonts, hi haurà efectes molt negatius.
Per descobrir la molècula que serà efectiva cal la recerca bàsica, realitzada en universitats i instituts de recerca majoritàriament públics. Una vegada trobada una molècula eficaç in vitro, s’ha de demostrar la seva utilitat en animals d’experimentació, tant per l’eficàcia com per conèixer els seus efectes secundaris. Solen ser ratolins, que s’han de tractar seguint una legislació restrictiva. Recentment la Intel·ligència artificial està obtenint resultats tan fiables com els animals, el que estalviarà el seu ús en bastants ocasions. Tota aquesta recerca és molt cara; frenar-la impedirà l’avenç de la medicina.
Una vegada demostrada l’eficàcia de la nova molècula en animals, s’ha d’avaluar en les persones. Aquest pas, tant de demostrar l’eficàcia com per conèixer els efectes secundaris, casi sempre està en mans de les empreses privades. Les farmacèutiques compren les molècules que creuen aniran bé i inverteixen milions d’euros o dòlars en finançar els assajos clínics en humans. Hi ha una legislació molt acurada i comitès d’ètica de recerca que defensen als pacients, per evitar que pateixin riscos elevats i que els resultats siguin veritat i no manipulats per aconseguir un benefici, sigui pel laboratori o particular per l’investigador.
Si el resultat és positiu –triga anys en saber-se– aleshores les farmacèutiques poden iniciar els tràmits per aconseguir que les agències estatals FDA als EUA o EMA a Europa, aprovin del medicament. Finalment es comercialitza. El seu preu és molt car, ja que de moltes molècules assajades, poques arriben al final del procés, i els laboratoris han invertit molts milions d’euros que han de recuperar i fer negoci en pocs anys –cinc–, ja que caduca la patent i qualsevol altra laboratori pot fabricar-lo i vendre’l molt més barat –són els genèrics–. Si no és prou eficaç o té massa efectes secundaris la borsa castiga al laboratori i aquest perd molts milions de dòlars o euros en pocs dies. Alguns han de plegar o vendre’s a altres més potents.
Encara manca un darrer pas: els governs –espanyol per nosaltres– han d’acceptar comprar el nou medicament per poder-se dispensar en la medicina pública. Les negociacions són llargues. Estem en un sistema mundial capitalista i regeix la llei del mercat, però en sanitat es tracta d’un mercat captiu, ja que tenen els clients assegurats. Per això les farmacèutiques han de cedir en part i rebaixar les seves expectatives.
Cal potenciar la recerca pública. El ideal seria que foren els governs els qui financin la recerca des del començament al final, però això, per ara, es veu impossible pel seu alt cost, que provocaria un increment dels impostos inassumible per la ciutadania.
