Hi ha paisatges que configuren alguns dels episodis més substancials de la nostra vida: en la meva, el Priorat n’és un dels més importants. Un dels records més punyents de la meva infantesa és la travessa a peu que vaig fer d’Ulldemolins a la Morera, creuant el Montsant, amb el meu pare, un enamorat empedreït d’aquesta serra, avui dia parc natural; no he oblidat la notícia, escoltada a mig camí en un petit transistor de butxaca, que els tancs soviètics entraven a Praga: tot i tenir només 6 anys, intuïa que el tema era important. Potser d’aquell record llunyà va sorgir el meu interès pels països de l’Est, que he visitat sovint, fins i tot abans de la caiguda del Teló d’Acer. En el meu poble d’estiueig, Ulldemolins, vaig conèixer amics preuadíssims, com el Juanma, la Loreto o el Jordi. També d’aquella terra va sorgir una iniciativa, la Volta al Priorat, que fem un cap de setmana de tardor, des de fa 40 anys, un grup entranyable d’amics. A Porrera resideixen la meva cosina Araceli i el seu company, i allí em van organitzar a traïció la festa sorpresa del meu cinquantenari. A Cabacés vivia un oncle avi, en Miguel, que pintava còpies de quadres del Greco (fins i tot va popularitzar un lema, un pèl presumptuós: Toledo tiene el Greco y Cabacés… ¡su eco!). Ambdós municipis s’han fet ara famosos per sengles incendis forestals. I això m’entristeix: cada cop que les flames devoren un racó del Priorat, en certa manera es crema també un fragment de la memòria feliç de tantes experiències inesborrables.
Sessió: No iniciada
