L’esportista espanyol amb més medalles olímpiques (sis en total) és de Lleida i sempre en fa bandera. Les poques vegades que ve a la seva ciutat natal te’l pots ensopegar corrent per la Mitjana, com em va passar a mi una vegada. Difícilment, podríem trobar ningú amb un full de rellevància més coronat i que hagi passejat el nom de Lleida per tot el món com ho ha fet Saúl Craviotto. La festa major de Lleida ha tingut pregoners de tota mena. Segurament, el més destacat va ser Josep Vallverdú l’any 1981. El centenari escriptor ens va regalar una peça literària insuperable com a “portaveu dels ideals lleidatans”. També va ser molt emotiu el pregó que va fer Joaquim Ureña el 2024, potser perquè sentia molt a prop la mort. Després hi ha hagut pregoners molt meritoris, però poc destres en l’ús de la paraula. Potser és un error usar la tribuna del pregoner per destacar i agrair des de la Paeria els mèrits de lleidatanisme de persones excel·lents. Hi ha altres ordres de gratitud que poden omplir aquest dèbit. D’aquesta manera ens hauríem estalviat l’enuig d’una vintena d’entitats de Lleida per la designació de Craviotto com a pregoner. Que el remer, remi; que el pregoner, pregoni. Com va fer Josep Vallverdú: “Passada de gegants, gramalles i processó, mel i mató, trampes i timbals, cornetes i piules (‘pastora galana, sirena de l’amor’), el sant petit a la processó i el Marraco esgarrifós, el ball de bastons i els globus per a la quitxalla, i l’espetec del firal. I el treball, després. I l’exemple, tothora. I el goig de la pau per a tots”.
Sessió: No iniciada
