Mercè Ciutat i Maria Huguet han publicat el llibre ‘De la rebotiga al carrer. El moviment feminista a Lleida (1975-1989)’ (Pagès Editors), que fa un repàs la lluita feminista a partir de la fi de la dictadura i de les experiències que van viure en aquesta època com a pioneres del moviment a la ciutat. “Volíem omplir un buit en la historiografia local de Lleida, perquè no s’havia fet un estudi tan específic d’aquesta temàtica”, expliquen les autores. Així, tot i haver estat protagonistes en primera persona, deixen clar que “la intenció ha estat fer una investigació el més rigorosa possible, amb quatre o cinc anys d’hemeroteques i entrevistes”.
El llibre s’estructura en vuit capítols que van detallant les principals fases del moviment i els esdeveniments més significatius. L’inici és el 1975, considerat l’Any de la Dona per l’ONU, i quan ja a la ciutat es vivien les primeres experiències aprofitant les escletxes del franquisme. Però l’espurna que va començar a articular el feminisme a Catalunya i Lleida van ser les Jornades Catalanes de la Dona del 1976 a Barcelona; “des de llavors vam ser molt actives” i es van anar desenvolupant una lluita que ha tingut al llarg del temps alguns temes centrals, com els anticonceptius, el divorci, l’avortament o la planificació familiar. “Veníem de molt avall i era una mena de bullici; volíem canviar tantes coses”, recorden, “i a poc a poc es va anar millorant”, amb la llei d’igualtat a partir del 78 amb la constitució i l’estatut i la creació d’una xarxa cada vegada més gran.
Mercè i Maria destaquen el paper rellevant que va jugar en aquells primers anys de Transició el diari LA MAÑANA, primer esdevenint un ‘camp de lluita’ a través de les cartes al director i després organitzant una sèrie de debats. “Va ser apassionant; vam tenir la sort de trobar l’Aurelio Bautista i fins i tot anàvem a casa seva”. També s’organitzaven a la redacció, que estava al carrer Democràcia, “debats d’antologia”, amb persones que tenien encara una ideologia força conservadora i allunyada de la seva, però que consideraven una fita. “Era una sensació d’anar aconseguint coses, que et volguessin escoltar i que després sortís publicat el que havíem dit ens posava contentes”.
També parlen en el llibre de la complicada relació que ha tingut el moviment feminista. Ja al 1979, quan “el feminisme va entrar a les institucions”, es va produir una escissió a l’Associació Catalana de la Dona i es va crear el Grup de Dones Lleida; també anys despres, al 1988, “quan ens vam fer escoltar perquè no estàvem d’acord amb les coses que proposava el feminisme institucional, perquè ve marcat per unes directrius” i es va crear el Moviment Feminista de Ponent, coincidint amb el final del llibre, el 1989, perquè “també es produeix un canvi del moviment a nivell mundial”.
Ara, diuen, “volen fer veure que està dividit i enfrontat, però no és veritat, el que passa és que som un moviment variat, ric i complex, on entra tothom però unit”, i destaquen que les reivindicacions d’ara, “com l’alliberament de la dona o les polèmiques de gènere, ja estaven a la taula als anys 70, la base continua sent la mateixa”. A més, remarquen que “és la intenció del patriarcat, que està a tot arreu i al que hem de controlar sempre, perquè sempre que les dones ens hem fet presents, han reaccionat amb violència i repressió i és complicat però la gent ho ha d’entendre”.
