En concedir-li a Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 80 anys), el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres, esperava amb candeletes el seu discurs a la cerimònia d’entrega. Malgrat blasmo de premis o concursos competitius, com sigui que l’irònic Barnes em fa el pes, la curiositat per escoltar el seu discurs va temptar la gata. I em va engatar. L’agudesa i concisió de bon assagista era present en l’exordi sobre el miratge del progrés en l’art: “Les arts poden donar la impressió de progrés, tot i que expressen versions noves de veritats antigues”. Chapeau! Qui hagi llegit Shakespeare, sabrà de què ens parla el flamant premiat. No apel·la, però, al seu compatriota per il·lustrar el discurs, sinó al pintor Renoir, qui en venir al Museu del Prado i havent vist els Velázquez, se’n tornà a França rondinant: “Quan mires a Velázquez te n’adones que tot ja està dit”…
¿Que tot estigui ja dit obliga a llençar la tovallola a nous artistes o escriptors? Never is never! ¿El que cal és canviar el focus de l’originalitat absoluta cap a la singularitat de l’execució? Que l’important no és el Què, sinó el Com. Torno al discurs. També em va plaure la sinceritat d’admetre que, de jove, sí que donava per fet que cadascuna de les arts, al llarg dels segles, evidenciava un progrés inevitable. Seran els anys i l’experiència qui el faran canviar d’opinió. Actitud que defensa en Mis cambios de opinión, exquisit., per breu, assaig sobre la naturalesa lliscadissa i metamòrfica del pensament…
Per què llegir Barnes? Recorro a la finalitat del premi rebut: el Princesa d’Astúries de les Lletres s’atorga a la labor de cultiu i perfeccionament de la creació literària en els diferents gèneres. I Barnes els fagocita tots: novel·la, conte, assaig, columnes, biografia i crítica d’art. Què passa amb el teatre? Els seus llibres són una hibridació de records, anècdotes, assajos i ficció. Ofereix una visió lúcida, càlida i compassiva, no exempta d’humor, envers l’ésser humà. Es pregunta sobre la felicitat, l’amor, l’amistat, l’admiració pel saber o la memòria, allunyant-se de solemnitats. Així, es defineix “optimista melancòlic i pessimista alegre”. Se’n riu d’ell mateix a Comiats, el seu darrer llibre definitiu. De la malaltia terminal que pateix, confessa: “Ni tan sols la mort aconseguirà d’interrompre’m, ja que hauré acabat el meu treball abans que ella arribi”. As you like it!
