Com ja he explicat alguna vegada, des de fa més de quaranta anys un grupet d’amics tenim el costum de fer una escapada autumnal per passar uns dies en una casa rural. Darrerament la destinació habitual és algun llogarret de la Segarra, comarca que no està a més de 75 minuts de les poblacions on viuen els participants d’aquestes excursions. Enguany hem escollit Malgrat. Malgrat? –em comenta un conegut– però això no és a la quinta forca! Que no –li dic– Malgrat de Segarra… En efecte, existeix un Malgrat lleidatà, a tocar de Castellnou de les Oluges, un llogarret perdut i quasi deshabitat. Sembla que té censats 6 habitants, però jo només vaig detectar-hi quatre persones, un gat i quatre senglars que voltaven per allí. O sigui, que la nostra colla de 9 va duplicar la població d’éssers vivents de l’indret. Un indret bonic i tranquil, si bé el fort desnivell dels carrers comporta un cert risc, sobretot si estan humits. Jo crec que el veïnat del poblet va extingir-se escalabrat. Vam comprovar que per baixar pel Carrer Major cal fer cordada, com quan es fa l’Everest. Malgrat té un castell medieval, una església romànica i uns casalots de pedra que fan patxoca, i unes panoràmiques superbes sobre la comarca. Però sabeu que sorprèn d’aquest caseriu pintoresc? Doncs que fa tres mesos jo desconeixia la seva existència, i això que he treballat molts anys en temes turístics. Conclusió: qualsevol territori, i Lleida n’és un bon exemple, té mil racons desconeguts. Us animo a cercar-los, estic convençut que tenim, a la plana i al Pirineu, mil Malgrats per descobrir.
Sessió: No iniciada
Menu
