En una entrevista a televisió li van preguntar al bisbe Deig si li agradava el “cafè para todos”. Catalanista de pedra picada i murri com el que més, el prelat de Solsona va respondre: “Com no m’ha d’agradar el cafè, si sóc fill de cafeters!”. L’anècdota té molts anys però demostra que en qüestions de cafè Espanya hi té la mà trencada i es podria dir que el primer que va estrenar cafetera va ser el president Suárez, que perquè Catalunya, Euskadi i Galícia no fossin diferents es va inventar l’Espanya de les autonomies. Des de llavors Catalunya ha tendit a obrir camí, perdent bous i esquelles i desgastant-se amb reivindicacions que després s’han acabat generalitzant perquè no fos només aquest país qui les tingués. Va passar amb la gestió dels trams de l’IRFP i de l’IVA i va continuar amb l’Estatut del 2005, que encara que va quedar escapçat pel Tribunal Constitucional altres autonomies gaudeixen d’articles calcats sense que ningú hagi dit ni piu. Fa pocs dies n’hem tingut un altre tastet de tot plegat amb l’acord entre PSOE i ERC per condonar part del deute del Fons de Liquiditat Autonòmica, que és aquell sistema que es va inventar Montoro, a instàncies del conseller Mas-Colell, per demanar diners a l’època de la crisi i poder pagar factures. Catalunya es podria valdre per si sola, com Euskadi, però al no tenir concert econòmic i patir un dèficit fiscal de vergonya va haver de recórrer a aquesta fórmula. També ho van fer altres autonomies governades pel PP, que al conèixer l’acord critiquen el “privilegi” català però que amb boca petita donen a entendre que també ho acceptaran (difícilment s’entendria que fessin el contrari). És el “cafè para todos” i és el que té no ser un Estat però això no vol dir en cap cas que Catalunya no sigui Estat, perquè ho és. Almenys en la seva part alíquota del que avui és Espanya. I és des d’aquest punt de vista que la gestió d’immigració pactada entre JxCat i el PSOE és una bona notícia. Com a peix al cove no està gens malament i salvant distàncies seria com si s’hi hagués posat un llamàntol o unes gambes de Palamós, que són peixos prou cars. Si hem de tornar a l’autonomisme almenys que sigui per la porta gran i no amb quatre arengades de la costa.
Sessió: No iniciada
