Fa anys, però no tants, que en el món de l’art i el patrimoni es treballa per donar visibilitat a les dones, traient-les d’un injust silenci, oblit o menyspreu, que de tot hi ha. Sovint han estat dones actuals les que, forçant els paràmetres i els discursos establerts, han treballat per treure la pols, superar les mandres i suportar la condescendència d’alguns senyors i els acudits sovint obscens dels companys.
És així com hem conegut molts noms d’artistes de diferents èpoques que no havíem vist en tots els anys d’escola o universitat. També és així com reconeixem moltes protagonistes de fets històrics i gestes excepcionals per elles mateixes, més enllà d’haver estat la mare o l’esposa d’algun personatge.
Hi ha molta feina. Ara no és novetat, però hi ha encara actituds reticents davant d’exposicions, llibres o estudis dedicats a les dones. D’altra banda, alguns es pensen que afegint un parell de noms, uns quadres o unes partitures d’origen femení ja es fa justícia. Seria un greu error blanquejar una societat masclista i patriarcal i colonial i….
No es tracta d’aplicar la paritat perquè no és possible recular en la història ni reescriure els passatges que, a més, havien estat escrits només per homes, com tampoc –per més que alguns s’hi entestin– podem canviar el resultat d’una batalla ni encara menys d’un genocidi. Mirades des d’avui, segurament són moltes les coses que ens agradaria que haguessin succeït d’una altra manera, més paritària. Amagar-les amb una nova mirada és blanquejar-ho i no explicar-les és l’equivocació més gran de totes. Les podem explicar amb tinta lila, però això no fa que siguin menys veritat.
Ens falta la segona part de l’esforç. Recuperar dones de l’oblit per afegir un capítol femení al relat general sobre el nostre llegat cultural pot despertar-nos la curiositat i hi afegeix interès, però no ens fa canviar el relat, que és finalment allò que hauríem d’aconseguir. Més encara: només canviant la manera d’entendre i explicar el món podem col·laborar en canviar-lo de veritat. Vivim temps líquids, perdem valors tan bàsics com els drets humans i les grans paraules les ha segrestat la dreta menys civilitzada. Però tenim una revolta necessària, que és possible perquè l’alimenta el feminisme i la lluita contra el canvi climàtic. La cultura del futur és tornar a llegir el nostre llegat perquè sigui per a tots els habitants del planeta que ens queda.
