Després de més d’un quart de segle (que queda més contundent que dir 25 anys) de no agafar una bicicleta, en vam llogar unes a Benifallet, deferència del nostre “patrocinador” Miquel París, per fer la Via Verda de Zafran, en el tram de 34 quilòmetres entre Horta de Sant Joan i Benifallet. Confesso el meu escàs bagatge de l’àmbit ciclista, i de fet l’únic que em recordava a la meva antiga Rabasa Derby, d’època infantil, era el timbre (també hi havia una rodeta al manillar, que segons em van dir eren les marxes). Els primers túnels –en aquest tram n’hi ha una vintena, foscos i alguns amb el ferm un pèl irregular– feien angoixa (“aquí només hi falta la bruixa del tren Xu-Xu fotent-te cops d’escombra”, vaig pensar), però després el recorregut es va convertir en una meravella paisatgística, farcit de viaductes, gorgs, congostos i boscos de pins. Certes estacions, a més, han estat adequades com a bars o restaurants, amb la qual cosa no ens va faltar l’avituallament hídric, molt poc esportiu per cert, a base de canyes (fins al punt que quasi arribem amb tres pedals!). Em va impressionar l’estació-taverna de Bot, on han transformat un antic ferrobús en cuina-restaurant i on fins i tot –imatge molt vintage- et deixaven fer de franc una foto amb el capell del conductor a la cabina de comandament (doblement de gorra, per tant). Resumint, un bon exemple de reaprofitament turístic: la de Zafran és sens dubte una via morta que ha esdevingut molt viva.
Sessió: No iniciada
