Sempre he estat un gran defensor del meu barri, tant que quan viatjo fora d’aquí dic que sóc de Pardinyes i no de Laherida, nom més apropiat que el de Lérida o Lleida. Pardinyes sempre s’havia caracteritzat per ser un barri humil, de currantes, on encara en alguns racons concrets se sintonitza cert sabor familiar a poble. Però Pardinyes ja no és el que era.
Amb l’entrada del nou segle s’ha fet excessivament gran per la invasió de gent més adinerada que ha originat la creació de centres pijos que no ens feia ni falta, com ‘La Lletja’. La mentalitat ja no és la mateixa, a més de l’arribada de migrants que si el seu comportament és correcte, siguin benvinguts, encara que lamentablement no sol ser així en molts casos. Paradoxalment, un dels pitjors moments del barri és quan arriba la seva festa major. No és de justícia que cada any siguin els mateixos veïns els que s’hagin d’empassar tot el soroll i l’incivisme que es generen durant aquests dies i nits interminables, a sobre propiciats per gent que no és del barri.
Antany vaig ser dels que més gaudia d’aquelles festes i de fet vaig muntar el Pepe Marín Rock Festival en record d’aquells feliços temps compartits amb, entre d’altres, aquell fotògraf absent. No obstant això, atès que la majoria dels integrants de la trentena de penyes són forans, la implicació en els actes cada vegada ha anat a menys i ja són molts els anys que allà només van de botellón a ritme de música brossa.
Després arriba el descontrol i estrany és l’any en què no es produeixi alguna baralla sonada. Així, la festa no és alegria i convivència, sinó tristesa i discòrdia. Pardinyes ja no és el que era… Oh yeah!
