Una de les converses d’aquest diumenge de Rams serà segurament la memòria de quan esperàvem aquest dia per estrenar. Era la data escollida tradicionalment per mostrar el vestuari nou, les confeccions fetes a casa i alguna compra que no es podia desembolicar fins el moment. La passarel·la de la temporada primavera-estiu era anar a beneir la palma o el palmó amb una jaqueteta de mudar, unes sabates noves o un vestit clar… Els mitjons i les samarretes podien trobar-se al tronc de Nadal, o de complement del sants o aniversaris, però les peces bones de roba de mudar, s’estrenaven el diumenge de rams. Els boomers tenim col·leccions de fotos d’aquest dia. Quan les trobem també recordem el tacte d’aquella camisa, el trenat de la rebeca, la tireta que ens protegia el taló de les sabates noves, i algun crit d’atenció per no tacar la peça estrenada. Ni que fos un jersei heretat d’un germà gran, els petits compartíem els posats presumits d’aquella parada de moda de diumenge, que havia de durar i servir per les comunions i totes les festes de guardar.
Entre les coses que han canviat, el que crida més l’atenció no és el fet d’estrenar si no el fet d’esperar. Podem comprar i estrenar qualsevol dia a qualsevol hora però la facilitat –que no és cap mal en ella mateixa– elimina la tensió de l’espera, que també és un exercici d’autocontrol que ara no valorem. Ens ha guanyat la immediatesa, que moltes vegades es converteix en impaciència i algunes en impertinència. De la mateixa manera que tampoc valorem cap mena d’esforç. La generació dels nostres pares i padrins feia mans i mànigues per poder estalviar i comprar, i això donava molt valor a les peces que estrenàvem. I s’havia d’esperar a menjar els confits (que no eren cosa de cada dia) fins que estava tot beneït i s’havien acabat l’ofici i les fotos.
El palmó i la palma es quedarien al balcó, pels poders ancestrals o perquè si, fins l’any següent. La roba havia de durar més o calia reciclar. Sargir, girar colls o punys, tenyir, refer vores i pinces… són feines que es perden. Potser ja no cal, però tampoc podem abocar tantes tones de teixit (a Atacama, per exemple).
Els ritus socials canvien, les seves motivacions encara més. Fer-ne memòria ajuda a veure el que va millor i el que haurem de corregir.
