El doctor Oriol Yuguero és el cap del Servei d’Urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida des del novembre del 2022, tot i que treballava com a metge de família en aquesta àrea des del 2013. És màster en Salut Pública per la Universitat Johns Hopkins.
Pot semblar que un metge d’Urgències ha vist de tot, com era treballar durant el Covid, una malaltia que era desconeguda?
El més impactant van ser les setmanes abans de començar la pandèmia quan hi havia casos esporàdics a la Xina o el que estava succeint a Itàlia. Érem una mica escèptics i crèiem que passaria com l’èbola que pensàvem que seria una gran pandèmia i per sort no va succeir res. Va ser una situació que no estem preparats per tornar-la a repetir perquè va ser una explosió de casos en molt poc temps sense saber res de la malaltia. Ens va sobtar molt el canvi clínic que provocava als malalts en poc temps. Per exemple, va venir gent que feia 48 hores que estava prenent el sol a Benidorm i es va morir i no vam poder fer-hi res. Es començaven a ofegar, es posaven malament, no milloraven i es morien en 24 o 48 hores i no teníem res per poder-los tractar ni sabíem l’evolució ni el que passava. Era una situació d’indefensió i, a sobre, hi havia molts sanitaris que emmalaltien perquè no teníem els mitjans per protegir-nos fins que el mateix Departament de Salut a finals de març del 2020 va recomanar als professionals portar mascaretes. La generació que vam atendre no sé quines conseqüències tindrà però vam haver de suportar un fort impacte emocional. Recordo que l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, que era el ministre de Sanitat, trucava cada setmana i ens preguntava com estàvem, què podia fer el seu ministeri perquè veien que era una situació tan greu que no sabien com reaccionar.
Quines imatges us han quedat gravades d’aquesta crisi sanitària?
El dia abans que Pedro Sánchez va anunciar que el Govern decretava l’estat d’alarma -va ser el 14 de març de 2020-, la cua d’ambulàncies amb malalts arribava fins al Guindàvols ja que no es podien descarregar perquè no teníem lloc ni a Urgències ni a planta i potser contagiarien la resta de persones que eren a la sala d’espera. I després de la pitjor guàrdia de la meva vida, vaig comentar a la meva dona que ens tancaven o la situació seria incontrolable. El divendres al matí va acabar l’escola. Veure l’estesa d’ambulàncies va ser com una pel·lícula de catàstrofes, amb gent que arribava ofegant-se. Un altre impacte va ser utilitzar les tabletes perquè els malalts es poguessin acomiadar dels seus éssers estimats perquè no sabíem si podrien sobreviure.
Us vau sentir abandonats en alguna fase de la pandèmia del Covid?
No. A Lleida seria injust dir-ho perquè ningú no sabia què passava. El primer mes el gerent que teníem cada dia estava a l’hospital i a les vuit del matí ens reunia i ens explicava el que sabia amb els recursos que teníem. Es va prioritzar que al Servei d’Urgències mai no li faltés de res i disposàvem de mascaretes i bates protectores i vam tenir l’ajut dels ciutadans que ens enviaven bates. A més, vam recomanar als metges que ningú no visités gent amb casos de Covid sense la mascareta reglamentària.
Quines tècniques vau aplicar en el dia a dia per apaivagar l’estrès i la pressió?
La pandèmia va servir per unir-nos com a equip. Ara la gent ha perdut de vista el que va succeir, però tothom estava tancat a casa i els únics que sortíem érem els que treballàvem a l’hospital o a Urgències. Molts professionals també estaven a casa perquè no hi havia cirurgies, consultes i pocs serveis estaven en actiu. Recordo la sensació de pujar sol per l’avinguda Rovira Roure sense cap cotxe ni persona. Vam fer grups i cadascun va fer pinya entre ells i ens ajudàvem com podíem acompanyant-nos.
Què heu après de la crisi sanitària?
Vam aprendre que s’havia de tenir recursos disponibles encara que no fossin necessaris perquè mai sabem el que ens pot passar i donar importància a les alertes de salut pública. El servei de prevenció s’ha de dotar molt bé perquè l’utilitzàvem per la grip o per malalties puntuals, però els actuals sistemes d’informació ens serveixen per fer prediccions. Hem après que és important posar-se la mascareta de manera ordinària quan s’atenen persones amb problemes respiratoris per evitar els contagis.
Creieu que es pot treure res positiu de la crisi?
Com a positiu es pot dir que ens va ensenyar a treballar en equip, atès que a vegades els metges i les infermeres anàvem cadascun pel seu costat. Ens vam unir els companys d’Urgències, de la UCI o de planta i van fer pinya i ens va servir per treballar en equip. L’aprenentatge que hem de treure és que vam viure per primera vegada el desenvolupament d’una pandèmia, ja que l’anterior es va produir a principis del segle XIX amb tots els mitjans que tenim ara. Ja sabem el que és important, com es desenvolupen els fàrmacs i les vacunes. No érem tan forts com semblàvem i que les vacunes no es fan d’un dia per l’altre, que hi ha uns processos. També vam aprendre a no fiar-nos de coses que no sabem, ja que durant una etapa de la pandèmia es va donar durant un mes i mig un medicament que es diu Dolquine perquè s’havia publicat un article que deia que millorava la vida dels pacients. Es va desabastir atès que es receptava per l’artritis reumatoide i va resultar que la publicació era falsa. En aquella època el primer que publicava un remei contra el Covid s’emportava el premi i la gent va utilitzar pràctiques poc ètiques per intentar ser els primers. Hi va haver moltes persones que van intentar treure profit de la malaltia a costa dels que patien i davant d’això es van posar en quarantena coses que passaven.
Quines millores s’han aplicat a Urgències per afrontar una futura epidèmia?
Ara que estem realitzant el pla funcional per canviar Urgències ja estem plantejant que puguem tenir espais per fer circuits diferencials. Vam tenir molta sort que els infants van deixar de venir i vam poder utilitzat l’àrea de Pediatria per als pacients que no tenien Covid, que en aquells moments eren molt pocs. S’han de compartimentar molt bé les zones d’infecciosos i els que no ho són amb controls diferenciats i independents perquè quan hi hagi grip puguem treballar amb zones més netes o més brutes. Ara no doblem els pacients si no tenen el mateix virus. La planificació del creixement de la urgència ja es planteja davant una futura crisi.
Queden moltes persones amb Covid persistent a la demarcació de Lleida?
N’hi ha, però el Covid és una malaltia que s’ha convertit en residual i moltes vegades es diagnostica com a un cas anecdòtic atès que el pacient ve amb febre i resulta que dona positiu. El coronavirus era un virus que no tenia importància i que era cosa dels nens i a la gran majoria dels adults si es contagiaven no els passava res. Ara ha quedat com una malaltia respiratòria més que es tracta amb una vacuna i que no té un impacte clínic important en els més joves.
