He començat a veure l’eclipsi carregat d’escepticisme. Tantes expectatives i tanta mobilització auguraven una decepció. La primera fase de l’eclipsi semblava donar la raó als que pensàvem que no n’hi ha per a tant. Per veure l’eclipsi vaig triar el terrat de casa de Tarragona. Per una vegada l’eix Lleida-Tarragona ha tingut preferència respecte al Barcelona-Girona. Que es fotin. Ens hem ajuntat un grup de veïns. Alguns era la primera vegada que ens veiem fora de l’ascensor. La primera mitja hora de l’eclipsi ha estat avorrida. Sí que, a poc a poc, es veia com la Lluna mossegava d’esfera solar. Sí que es notava que la llum s’atenuava, sí que començàvem a creure que la moguda de l’eclipsi no era una fake new, una versió de la guerra dels mons, una campanya per dir-nos que SecuritatsDirect és ara Verisure. Però continuaven els dubtes sobre si tanta saragata valia la pena. El primer benefici tangible de l’eclipsi ha estat el descens de la temperatura. Ha vingut una fresca molt agradable, un regal dels déus després de tants dies infernals. Ens hem començat a prendre seriosament l’eclipsi. Entràvem en la fase final de l’espectacle. Les perles de Baily, l’anell de diamants i de sobte, la totalitat: al voltant del disc negre de la Lluna apareix la corona solar que ja es pot contemplar sense les ulleres fosques. Tothom ha esclatat d’emoció. Abraçades, petons, clams. Se m’ha posat la pell de gallina. Ha estat un orgasme còsmic. Hem quedat amb els veïns a tornar a trobar-nos al terrat d’aquí a cent-cinquanta anys. Val la pena.
Sessió: No iniciada
