Deia el poeta, en aquest cas Josep Estadella, parlant de la nostra ciutat extrema “…Lleida i jo som així, o boira que entumeix o sol que esquerda”. És ben cert que el sol de l’estiu crema les pedres i que la tradició sap recomanar la migdiada a les hores de calor i els racons ombrívols per refer-se i esperar que refresqui. Tots tenim el record de persianes i finestrons ben tancats, i de cambres en penombra en aquelles hores que eren també de silenci, perquè dormien els més petits i mandrejaven els grans.
Les cases d’ara són diferents. Aire condicionat i mandrejar al sofà o dormir mirant la tele. A fora, les ciutats s’han fet molt grans, han envaït les millors terres i s’han pensat per als vehicles i els serveis a l’engròs. Per trobar “els camins frescals” dels que parlava Màrius Torres cal anar molt més lluny que fa uns anys. Lleida manté encara el gran privilegi de tots aquests espais que l’envolten, el riu i l’horta, però els racons amables dins la ciutat no són pas tants. Els nous carrers, que a Lleida són majoria, tenen arbres escanyolits que fan prou en resistir un entorn força agressiu i la manca de respecte amb que els tractem.
Aquí, com a tot arreu, també hem establert l’ús d’instal·lacions diverses com a refugis climàtics. Una manera solidària, de trobar l’ombra amable que ens protegeix de temperatures socials extremes. I cap al tard, hem substituït les cadiretes a l’eixida i el silló amb aigua fresca per les terrasses dels bars, ben plenes i sorolloses. Les vesprades són el moment de comprovar que, malgrat el rescalfament dels paviments i la pesantor de l’aire espès, necessitem compartir el lleure dels dies llargs i les nits curtes. El temps que no es mesura és refrescant com ho és l’escalf dels amics.
La silenciosa migdiada i les nits sense pressa són espais oberts a la creativitat, a la imaginació. Tant de bo tothom pogués fer vacances, amb viatges meravellosos i aventures inoblidables, però cada dia també pot tenir les seves petites vacances: un moment per sortir del focus i recordar l’ombra amable dels estius infantils, la fresca xerrada amb els amics o un refugi cívic per aprendre a conviure amb la diversitat.
La calor és la que toca, la que tenim, potser més, però mentre esperem més arbres i més grans podem crear zones on la ciutat extrema sigui una ombra amable per compartir.
