El Butlletí Oficial de l’Estat acaba de començar el mes d’octubre una mica desmarxat. Fixeu-vos-hi. Dimecres, dia 30, va publicar un Reial decret-llei de mesures sobre habitatge. L’endemà dia 1 en va publicar un altre de diferent, també sobre habitatge. I per acabar-ho d’adobar, el divendres dia 2 va haver de fer pública la derogació dels dos decrets-llei anteriors. Tot un exemple digne d’estudi a les facultats de dret.
El drama, com tantes vegades passa en dret, és que a sota de tot això hi ha la realitat de les persones que viuen relacions i situacions directament afectades per aquestes normes que es fan i es desfan. I encara resulta més descoratjador comprovar que el debat polític en què es produeixen aquests estires- i-arronses s’allunya d’aquests problemes socials i es centra en picabaralles amb objectius purament electorals.
La precipitació no és mai una opció assenyada. I això no només ens ho diu el sentit comú. En dret hi ha una llarga tradició que ens ho adverteix. Us estalvio el text llatí, però no em resisteixo a citar-vos l’aforisme del dret comú medieval que venia a dir que “davant d’esdeveniments sobtats i imprevistos no s’ha de recórrer amb lleugeresa a la modificació de la llei”. No em negareu que el que hem viscut aquesta setmana és un exemple d’allò que no s’ha de fer segons aquesta norma. Se’m podrà dir que ha estat una de les regles més infringides pels legisladors des de l’inici de la nostra civilització; és cert. Però és que són precisament aquestes experiències i les de les seves nocives conseqüències les que la fa encara més robusta i creïble.
En primer lloc pel mecanisme que s’ha utilitzat, que no és altre que el del decret-llei. Ja m’he exclamat en moltes ocasions en contra de l’abús d’aquest recurs constitucional que exigeix, per a la seva validesa, que es dicti per causa d’una “extraordinària i urgent necessitat”. Cal tenir en compte que el decret-llei te valor de llei i evita, en canvi, tota la tramitació i debat per part de l’òrgan encarregat de fer les lleis, el qual es limita a aprovar-lo o rebutjar-lo. Dos textos legals complexos com els aprovats aquesta setmana (més de seixanta pàgines del BOE només per al seu articulat) resulten del tot inapropiats per aquesta fórmula i més encara si pensem que semblen haver-se preparat i aprovat en menys d’una setmana.
No poso en dubte que el problema de l’habitatge necessiti una solució amb urgència. Però per desgràcia, aquesta necessitat ja no podem dir que sigui extraordinària. Fa massa anys que l’arrosseguem i empitjora cada any que passa. El govern actual ja ha tingut els vuit anys que porta de mandat per mirar de millorar-la i els governs anteriors, del signe que fossin, tampoc van proposar mesures reeixides per fer-ho. I no només els governs. Els legisladors també hi tenen molta responsabilitat. No crec que ens puguem creure per tant, que es pugui arreglar en una setmana.
Ara sembla que el debat ha passat del tema de l’habitatge al de la possible convocatòria electoral. Si és per proposar, debatre i posar en pràctica polítiques que ens donin solucions, perfecte. Però si només és per dir-se el nom del porc i intentar asseure’s a les cadires del govern, mal assumpte.
