Cantava el cantautor Ismael Serrano que “las frías mañanas en la facultad, tú casi siempre huías conmigo al bar, y me enfadaba si preferías el aula a mi compañía”. Sens dubte el bar jugava un paper important en els anys d’Universitat –com també disputar torneigs de futbol-sala i, sobretot, fer amics sense data de caducitat–, però avui no toca parlar d’aquests locals. Em referiré als bars de poble, tot i que en l’àmbit rural aquest mot queda curt: més que un simple bar es tracta d’un centre neuràlgic, un lloc de convivència per a tot el veïnatge. Fa poc l’amic Joan Manel m’informà de la clausura del Cafè Vernet, a Margalef, un local secular a la vella usança, amb una meravellosa terrassa amb taules de marbre on, ja de joves, ens aturàvem per degustar un potent esmorzar o un bon aperitiu en plena tournée pel Priorat. Però molt més dolorós va ser el tancament, l’any passat, del Bar del Ton, a Ulldemolins. Regentat per la Lourdes i el Ramon, el Ton fou possiblement el punt més freqüentat del poble, marc des de sempre de partides de cartes i dominó entre la gent gran, lloc de trobada per als amants del futbol, temple de convivència entre veïns i forasters, aturada obligada per fer l’aperitiu en sortir de missa, últim refugi per fer un mos quan totes les altres opcions fallaven. En les nostres estiuejades o escapades a Ulldemolins, era també l’espai indefugible per cloure la jornada, sovint fins ben entrada la matinada. I és que la desaparició d’un bar no és només senyal de declivi, sovint és també el tancament definitiu del llibre de records de tota una vida.
Sessió: No iniciada
