“Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, / si plou massa és la catàstrofe”. És ben vigent la cançó de Raimon. No fa ni dues setmanes que els pagesos de secà donaven per perduda la collita d’olives d’enguany a causa de la sequera. Hores després, els camps estan inundats. El país espetega de pluja, sobretot al sud de Tarragona. Fins ara, eren més habituals els períodes de sequera. Per això hem donat vida a molts costums per invocar la pluja. El canvi climàtic està capgirant la tendència i ara caldrà afinar els rituals perquè no plogui tant. L’amic Miquel Padilla m’explica una anècdota que fa referència als usatges per invocar la pluja. El protagonista és Joan Rodés, conegut com Lo Marquès de Pota perquè anava coix a causa d’una pòlio. El rei del garrotín, juntament amb Enric Pubill, Lo Parrano, tenia en el seu repertori la cançó Nunca llueve al sur de California, d’Albert Hammon, que adaptava a la carrinclonada amb la versió Nunca llueve al sur del Segrià. El Marquès de Pota sostenia que si interpretava dues o tres vegades al dia aquesta adaptació carrinclona de la famosa melodia, començava a ploure. L’amic Padilla em confessa que l’altre dia, tot recordant Lo Pota, va demanar l’assistent de veu Alexa que li posés l’It never rains in Southern California d’Albert Hammon i després la versió del mateix tema interpretada pel grup Los Caños. L’endemà va començar a ploure a bots i barrals i encara no ha parat. A veure si Inma Solé vetarà que soni Lo Marquès de Pota.
Sessió: No iniciada
