Hem superat ja Nadal i Sant Esteve (curiosament, jo celebro el Nadal amb la família a Barcelona, però no en un insalubre corral com recomana la dita, sinó en el restaurant La Corrala, que és el que més se li assembla) i, el que té més mèrit, hem sobreviscut a aquest discurs banal procedent del Babau (perdó, del Palau) Reial, un missatge ple de tòpics escrit per qui sap qui. Com a mínim, aquells discursos del Fidel Castro, tot i que també avorrits, eren improvisats i tenien l’al·licient de saber si entrarien, per durada, al llibre Guinness dels rècords. Superat, com deia, tot això, ens queda la darrera fita del 2024, el cap d’any. Un cap d’any que, comme d’habitude, espero gaudir-lo amb un grupet en una casa rural ben allunyada de la civilització, aquest cop, concretament, a Boada (la Noguera); i dic espero perquè l’estat de 4 dels 7 convocats –dos amb afectacions renals, un amb problemes de mobilitat i un altre lesionat per l’escomesa d’un avi desbocat amb cadira de rodes– hauria aconsellat potser decidir-nos per un balneari o una casa de repòs. Parlant d’avis, em deixava una cita obligada d’aquestes dates, revisionar una de les obres mestres de Berlanga, Plácido, una ferotge crítica social sobre la hipocresia de la burgesia provinciana que, seixanta anys després, encara sembla vigent: l’altre dia escoltava pel carrer la conversa d’un matrimoni que observava un pidolaire: –Mira aquest pobre home espellifat, quin fred que ha de passar. –No exageris, que si vol té un bon alberg on pot dormir i on menjarà prou bé. Tal com ho dic.
Sessió: No iniciada
