El 18 d’abril se celebra el Dia Internacional dels Monuments i Llocs Històrics, una altra d’aquestes dates que serveix per parar-s’hi un moment i pensar. Si fem això ja és prou perquè massa vegades deixem que algú pensi –i decideixi- per nosaltres. Des de 1982 la cita la promou ICOMOS, un organisme internacional dedicat a aquests patrimonis que aplega estudiosos, gestors, educadors i curadors del nostre llegat monumental. També és l’entitat consultora d’UNESCO per decidir i vigilar els patrimonis de la humanitat.
La data ofereix xerrades, visites especials, tallers i també jornades de portes obertes. Aquestes em disgusten. L’experiència em diu que anunciar portes obertes a alguns els sembla un campi- qui-pugui on tot és permès. Prefereixo l’anunci d’un dia gratuït, i tots els que facin falta, però amb el mateix control i respecte de sempre, tant pels visitants com pel lloc mateix. Sap greu dir-ho, però precisament aquest dia és una qüestió que fa pensar. Cal pagar per un cosa que és de tots? Es pot posar preu a l’ús dels espais representatius o a les activitats que s’hi fan? Cal limitar el tipus d’activitat o condicionar-ne l’estil? Podem obrir i ensenyar els monuments de titularitat privada? i també: els que treballen als monuments han de treballar el doble el dia que els reconeixem?
Pensem en els monuments com fan els membres d’ICOMOS. Durant anys es preocupaven molt de la conservació i restauració però ara han incrementat el ventall amb nous treballs sobre la relació dels monuments amb les societats i les persones: el risc del turisme de masses, les amenaces del canvi climàtic, dels conflictes armats, o els reptes de l’educació patrimonial. De tots aquests temes en destacaria la voluntat de molts experts per fer dels monuments un espai de civisme, d’accés a la cultura, i un punt de convivència entre les diferents identitats.
Lamento l’abús que darrerament han de suportar molts monuments, (com la Seu Vella), havent d’acollir un excés d’actes i menystenint la visita. Sovint s’hi fan per una foto, com si a Lleida no hi hagués res per ensenyar, o són actes mal resolts. Una càrrega que rebaixa la solemnitat i els valors immaterials que tantes generacions hi han acumulat. El valor no ha estat mai el número de visitants si no tot allò que hi troben, hi senten, hi aprenen i els ajuda a pertànyer a un món que esperem millor i pel qual guardem aquest llegat.
