El vinil sempre es va resistir a desaparèixer fins al punt que ha tornat a seduir nous amants de la música àvids a advertir l’anomenat ‘so alfa’. L’art que tenen els exemplars als seus suports físics no tenen res a veure amb els freds fitxers digitals.
Els vinils, que en dècades passades van veure arraconat el protagonisme davant l’avenç del CD, confirma el seu estatus d’objectes de culte i el seu auge entre els col·leccionistes. Mai no està de més convidar les noves generacions a conèixer i palpar un àlbum amb la seva carpeta, descobrir el seu art i sentir-se ‘amos de la música’, ja que amb el sistema digital la gent no sent que és propietària de la música, del producte, de l’art.
El disc de vinil es pot tocar, posar al tocadiscos i es té una relació amb ell, en contrast amb un arxiu fred a l’ordinador. La revaloració dels vinils en els darrers anys ha propiciat iniciatives per millorar la seva qualitat d’àudio, de per si millor que la dels discos compactes.
Personalment em va costar molt acostumar-me al CD fins que al final no vaig tenir més remei si volia tenir i escoltar els meus grups favorits. Actualment em segueixo negant a altres opcions d’escoltar ‘música enlatada’. A l’art de les partitures, com ja en tot, també hi ha l’inevitable enfrontament de l’home contra la màquina.
Cal mantenir el romanticisme i continuar apostant pel plat del ‘tocata’ on col·locar els discos de vinil de les nostres bandes, netejant les agulles i mimant els solcs d’uns discos que tanta satisfacció ens donen millor en vinil… Oh yeah!
