Netflix estrena avui en plataformes la pel·lícula Mi querida señorita. Fernando González Molina ha fet un remake del film clàssic de Jaime de Armiñán que l’any 1972 va suposar una aposta molt agosarada del cinema espanyol. En ple franquisme va ser autènticament revolucionari abordar el tema de la intersexualitat. Suposo que el fet que el personatge protagonista estigués representat per José Luis López Vázquez, un actor associat fins llavors a papers còmics, va facilitar que Mi querida señorita esquivés la censura. En canvi, la pel·lícula, tractava la intersexualitat de forma molt seriosa i abordava el drama de les persones que no se senten del sexe que se’ls ha assignat. Siguem sincers. Als anys setanta, veure José Luis López Vázquez amb sabates de taló i perruca suscitava rialletes perverses, molt lluny de la tendresa que desprèn Elísabeth Martínez en el paper de la señorita actual de González Molina. Actualment, les distintes formes de viure el sexe i el gènere també es poden abordar des d’una visió còmica, però no estan prou assumides socialment totes les formes resumides en la sigla LGTBIQ+. Ho retrata la pel·lícula de Tristan Séguéla En lo bueno y en lo malo. Es pot veure en obert a RTVE play. Què li passaria a l’alcalde d’una petita localitat del nostre país, casat i amb tres fills emancipats, si a les portes d’una campanya electoral on vol concórrer per repetir en el càrrec, la seva esposa de tota la vida li digués que era un home? No desvelarem el final. Només direm que fa bona la tesi que repetíem amb to foteta no fa tants anys: “Què importa el sexe si l’amor és pur”.
Sessió: No iniciada
