Hi ha temes difícils de tractar fílmicament. La violència vicària (aquella que te com a objectiu provocar dolor a la mare o al pare, utilitzant els seus fills) n’és un. Alguns directors, però, estan inspirats en abordar-la. Darrerament n’he vist dos exemples magistrals: el documental No estás loca de Maria Bestar, i la pel·lícula Yo te creo de Charlotte Devillers i Arnaud Dufeys. La violència vicària és l’expressió més cruel de la violència de gènere i pot arribar al filicidi (assassinat dels fills per castigar l’altre progenitor). Com tots els mals, aquest tipus de violència ens ve d’antic. La mitologia grega ens permet codificar-la com la “síndrome de Medea”, poderosa fetillera que, consumida d’ira i gelosia en ser abandonada pel seu espòs Jason, es venja matant els fills.
Ara, però, les Medees esdevenen majorment homes i costa trobar un personatge masculí que en sigui un calc exacte. Potser Atreu, que mata els fills del germà i els hi serveix cuinats com a venjança per haver-se allitat amb la seva dona, seria l’equivalent més proper…
No estás loca és un recorregut íntim i col·lectiu sobre la violència vicària a Espanya. El documental reuneix més de 40 testimonis de dones i professionals (jutges, psicòlegs, pediatres i periodistes) que revelen com el sistema judicial falla de manera sistemàtica a l’hora de punir-la i, el que és pitjor, que la violència institucional l’alimenta. Les lleis són insuficients i el 83% de les denuncies s’arxiven. El problema és que quan les víctimes denuncien, no se les creu. També hi ha la presumpció que els infants menteixen. La darrera paraula la tenen els jutges i molts no estan ben informats.
Sobre la falta de credibilitat atribuïda a les víctimes insisteix també Yo te creo, la colpidora recreació d’una citació judicial per adjudicar la custodia d’un fill sotmès a violència. Les declaracions dels progenitors i dels advocats revelen la situació davant la vista judicial i impliquen la jutgessa, i de retruc als espectadors, a dictar sentència…
Recapitulo: documental i film denuncien que la justícia sovint camini darrere la vida. Defensen el paper clau dels jutges i reclamen el dret dels fills a ser escoltats. Des de l’octubre passat està pendent l’aprovació d’un avantprojecte de llei contra la violència vicària. Tant de bo no esdevingui paper mullat! A l’espera, films valents com els esmentats advoquen provocar l’empatia de l’espectador perquè es sumi a denunciar-la.
