Més enllà del meu avi

L’única vegada que he fet un rom cremat ha estat a Calella de Palafrugell, a la platja de Port Bo, just davant on la nit passada es va fer la tradicional cantada d’havaneres. A les xarxes vaig penjar la fotografia cullera en mà, i el rom foguejant, amb aquestes paraules: “El meu avi va anar a Cuba…”. El que no sé és si va ser amb El Català o amb un altre vaixell però el cas és que algú amb més diners que ell li va comprar la mili i va haver d’embarcar mar endins a lluitar en una guerra que no li anava ni li venia. És a dir. Que pagès com era segurament se li’n refotia de si Espanya perdia la colònia o se la quedava. Quan miro la fotografia que encara volta per casa (és de les tres persones del poble que van anar a lluitar en aquella guerra) em faig càrrec del calvari que devien passar. La instantània és just al tornar a casa i després que haguessin passat uns dies a Madrid alimentant-los. Semblaven cadàvers. Talment. Pel que expliquen a casa a Cuba els hi van fer les mil i una. “Els insurrectes”, que eren els cubans que lluitaven per la independència de l’illa, els emmetzinaven l’aigua i de la set que tenien s’havien de beure els pixats dels mulos que portava l’Exèrcit. Al besavi, a més, li van trencar els braços, tot i que va poder arribar amb vida a casa i encara va fer una bona campanya a l’arribar al poble. Quan el Josep Pijuan Palomés, que era de Cal Bep Xicot d’Artesa de Segre, es volia posar l’americana no ho podia fer sol. Ma mare havia de pujar un esglaó que hi havia a l’antic menjador de casa per ajudar a posar-se-la. Tal com li van deixar els braços li era impossible vestir-se sol. Passats els anys, molts, José Ortega Monasterio, que era militar, va fer una havanera on parlava de tot plegat. Insisteixo. Que haguessin d’anar a aquella guerra (i hi va anar la gent més humil) era fotut. Però aquesta és la història de moltes persones que com ell van tornar derrotats, en tots els sentits, d’una guerra que van guanyar els americans. Quan escric aquestes línies encara no sé si es cantarà o no l’havanera a Calella per un documental que vincula el seu autor amb una casa de barrets. El que sí sé és el viacrucis que van passar aquella gent a Cuba. Seria, d’alguna manera, la història que hi ha més enllà del meu avi.