Les guitarres eternes i el rock d’arrels, amb un ull al blues i un altre al country, tenen nom propi: Creedence Clearwater Revival. Fundada a El Cerrito, als afores de San Francisco, durant tot just sis anys d’existència va gaudir d’un enorme èxit i va sembrar les llavors d’una influència universal sobre el rock convertint-se en una de les millors bandes de la història.
La gran virtut d’aquest quartet dels germans Fogerty cal cercar-la perquè no es va contagiar amb l’evangeli de la psicodèlia ni de la parafernàlia experimental i espiritual que imperava a finals dels 60. Dels set discos que van publicar, almenys cinc són una meravella i els altres dos tampoc desmereixen.
La seva història va començar com la de moltes altres bandes del seu temps. John Fogerty, Doug Clifford i Stu Cook es van conèixer a l’institut i van formar el trio instrumental The Blue Velvets convertint-se en el grup d’acompanyament de Tom Fogerty, el germà gran de John, que era cantant. Ja en format de quartet van proposar canviar el nom per un altre amb ganxo. Creedence era l’homenatge a un company de feina de Tom al nom del qual van afegir una ‘e’ per fer un joc amb ‘creed’ (credo). Clearwater el van treure de l’anunci d’una marca de cervesa, i això de Revival era com un acudit que al·ludia a la transformació del grup deixant enrere l’estètica dels anys 50.
Del 1969 al 1972 van viure sis anys màgics. La primera de les seves grans cançons va ser la meravellosa ‘Suzie Q’… Oh yeah!
